Pacte per a la vivenda
134
post-template-default,single,single-post,postid-134,single-format-standard,bridge-core-3.1.1,qi-blocks-1.2.6,qodef-gutenberg--no-touch,qodef-qi--no-touch,qi-addons-for-elementor-1.6.9,qode-page-transition-enabled,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-30.0.1,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,elementor-beta,wpb-js-composer js-comp-ver-7.1,vc_responsive,elementor-default,elementor-kit-21231

Pacte per a la vivenda

Pacte per a la vivenda

El recent Projecte de Llei per a l’habitatge, que el Govern ens va vendre com la panacea del problema de l’habitatge a Catalunya ha sortit malament. El que havia de ser Pacte Nacional, s’ha quedat en l’acord del govern del que s’han desvinculat CIU i el PP i en un desengany de llei que no solucionarà absolutament res ja que totes les mesures s’articulen al voltant de la demanada, el que sempre actua com estimulador dels preus, quan hagués de ser justament al revés, sobre l’oferta, ja que a l’augmentar-la s’aconsegueix l’efecte desitjat del descens de preus.

El problema de l’encariment, que s’ha anat perpetrant en els últims 15 anys, ha enriquit a parts iguals a les administracions, al sector de la construcció, al sector immobiliari i al financer i davant el temor de la recessió i el perill de no poder seguir fent el negoci, es busca desesperadamente mantenir l’activitat que suporta la nostra economia de manera completament artificial, fins a la propera febre especulativa que ens transporti cap a l’enèsima bombolla inmobiliara. Els meus arguments són aquests:

  • Es parteix del supòsit de l’escassetat d’habitatge, quan a Catalunya hi ha un excés de construcció de més de 150000 habitatges nous sense ocupar. Seria més lògic llavors abordar les condicions en les quals aquest estoc surt al mercat i pactar amb el sector unes bones condicions de venda.
  • La manca d’habitatge afecta majorment a l’àrea Metropolitana que és on s’hauria de centrar la majoria de l’actuació. Durant aquests anys els ajuntaments de l’àrea de Barcelona han subhastat terreny públic per a construir habitatge lliure el que ha provocat en part l’escalada de preus que hem sofert en els últims anys.
  • Els anells que han anat sorgint al voltant de Barcelona han equiparat el preu del metre quadrat amb la capital, alhora que incrementaven en progressió geomètrica els problemes de conectividad amb els centres de treball el que inhabilita una actuació local fins a tant no estigui el problema de comunicació amb Barcelona completament solucionat. en un àrea de 100km hauríem de poder accedir a la Capital en una mitja hora, aproximadament.
  • S’aposta per un model de compra (60% de les ajudes) mentre que la solució de crear un parc d’habitatge públic de lloguer, es queda per a altra ocasió, el que permetria que els joves poguessin independitzar-se sent el seu primer habitatge de lloguer accessible.
  • La llei busca més beneficiar al sector de la construcció que al ciutadà intentant que la acividad es mantingui fins a millors temps incentivant la nova construcció enfront de la rehabilitació.
  • S’obvia incentivar la patrimonialización de l’estoc no venut a fi de destinar-lo al lloguer i promoure que el propietari d’un pis tingui la seguretat de cobrament i jurídica necessàries per a possibilitar el seu lloguer. Qualsevol actuació per a abaratir preus ha d’anar destinada a AUGMENTAR L’OFERTA i no com fins a ara, amb ajudes a la demanda, és de primer curs.
  • La sirereta del pastís la posa l’art. 47 en el qual es possibilita al Govern a expropiar l’usdefruit per un període màxim de 6 anys al considerar que un habitatge estigui buit, (ja em diran en que es basaràn per a decidir-ho) i per tant socialitzar el seu ús el que atempta directament amb el principi de propietat privada.
  • La llei hauria de buscar que el rendiment del lloguer per al propietari estigués entorn del 5% una vegada descomptats els impostos i despeses d’administració i manteniment i la seguretat d’aquests en el cobrament.
  • La llei d’arrendaments estableix el període mínim de lloguer en 5 anys quan hagurien de ser les parts qui lliurement establissin els terminis.
  • Tampoc ajuda la llei al propietari en els casos d’impagament ja que la recuperació de l’ús de l’habitatge mai s’aconsegueix en un període menor a 8 mesos el que dificulta que algú enfront de la possibilitat d’aquest imponderable s’atreveixi a llogar un pis.
  • Les administracions, principalment les locals, haurien de potenciar el servei d’assessoria jurídica per als llogaters ja que la legislació referent a això és profusa, complicada i afectada per diversos textos i així evitar aquesta indefensió jurídica que es manifesta en la redacció dels contractes i els casos de Moobing immobiliari que tant abunden ultimament.
  • I finalment, treballar un poc més el parc de la Protecció Oficial exercint l’administració com promotor de les obres i vigilant perquè els preus finals, siguin assequibles per als futurs compradors ja que avui es dona la paradoxa que fins i tot per a aquest tipus d’habitatge, els preus són inaccessibles per a qui hauria de ser el seu destinatari.
Si a més el procés d’adjudicació és tutelat al 100% per l’administració mai hauria de donar-se els casos que es produïxen a Madrid i pel qual fills de famílies pudientes accedeixen a obra protegida amb el que es dóna la paradoxa que entre tots els estem pagant l’habitatge en la zona fatxenda de la captal, i per aquí si que no pas.
No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.