A destemps
16306
post-template-default,single,single-post,postid-16306,single-format-standard,bridge-core-1.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-18.0.9,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive

A destemps

A destemps

No et preguntis mai si ets feliç si no vols deixar de ser-ho, no et qüestionis d’on et neixen les il·lusions i els somnis, perquè s’esvaeixen. Arrenca i no paris de córrer, amb el cor ajupit fins que t’esgotis i sense alè, atura’t, per construir un instant nou i no miris enrere.

Tot són moments deixats i no goso ni dir-m’ho, ho noto quan el desig de cridar es venç, quan absents els somriures la mirada s’ajau a terra i es rendeix, tota sola, sense lluita.

Quan no tocava, a destemps i a deshora vaig començar a pensar-te sense voler, sense esperar, sense recança, de ple, amb el risc conscient de doldre i amb la por acceptada què fes mal.

Però passarà un altre hivern i més enllà de la primavera, mort ja l’estiu, amb la tardor vindran de nou les fulles a veure’m, altre cop molles, rojes i fredes i a ulls clucs tornaré a recordar, a dibuixar-te i dolçament escriure’t….

No Comments

Post A Comment