15862
post-template-default,single,single-post,postid-15862,single-format-standard,bridge-core-1.0.4,woocommerce-no-js,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,columns-4,qode-theme-ver-18.0.9,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive

Sé que de vegades no ens entenem, que no ens mirem amb els mateixos ulls i fins i tot el que pensem ens separa. No voldria ser groller, ni cridar ni emprenyar-me. Ni ser tampoc massa futil, superficial o pallús. Cada cop valoro més estar tranquil, no saps quant em fa falta fer-me absent de mi mateix, respirar profund amb els ulls tancats i mirar-me per dins. He après a estar sol, a comptar les hores mentre passen, a sentir la foscor i la llum sense necessitat d’explicar-les ……. a ser jo.

A descobrir-me en la mirada tots aquells secrets guardats a dins, sentiments amagats per no embogir i fer-me vulnerable.  De la covardia eterna d’aquell infant rient feliç ignorant-se. I ser per sempre així, sense por, tu, jo, un, l’altre …. diferents.

N’hem d’aprendre a estimar-nos sols, a buscar per dins el que ens fa lleugers com plomes, senzills i acostar-nos a la llum que no hem volgut brillant, ser l’essència important de pensament, de futur, de present ….. i no esperar massa.

 

No Comments

Post A Comment