-1
home,blog,bridge-core-1.0.6,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-18.2,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

En veu alta

L’èxit d’aplegar 600, 700, 800 mil o un milió de persones 9 anys seguits el sabem nosaltres que sempre responem i els que en fan befa del descens de la participació i que en sa puta vida han sigut capaços d’aplegar un #12octni un 10% d’aquesta munió a tota espaÑa amb autobusos i bocates pagats.

Has marxat com tu volies, sense fer remor, deixant enrere silencis que afoguen el plor, fent dels moments que ens tornen de sobte, el dibuix de la vida ànima endins ....

Sóc dels què han crescut entre contradiccions i incerteses, dels què procuren no fer mal ningú ni que n'hi en facin, dels què s'emocionen fàcilment sense fer-ne faramalla i què s'esforcen a parlar clar sempre i a no amagar-se de res. Dels què lluiten més que dels que somien i trien tocar de peus al terra en comptes de fer volar coloms.

No, així no ho arreglarem mai, està vist què no és qüestió de quantes més mortes hi hagi, perquè aquests són els casos extrems dels quals ens lamentem quan ja és massa tard. La violència que els homes, TOTS nosaltres així en general, per acció...

Ni reis comissionistes, ni jutges prevaricadors, ni polítics franquistes, ni forces de seguretat repressores, ni mitjans de comunicació embusters, ni cúpules empresarials xantatgistes, ni financers corruptes, el problema són els quatre nanus encaputxats que es manifesten en contra del feixisme per evitar ser identificats i encausats com a terroristes com l’Adrià o la Tamara. El mantra d’avui és que ja no els volem al costat nostre perquè dona mala imatge anar tapats.

Maslow va formular ja fa molt de temps la seva teoria definint 5 nivells de necessitats humanes, fisiològiques, seguretat, pertinença, reconeixement i autorealització. A cada nivell només s’hi podia accedir si s'havia completat el nivell inferior i així fins al darrer. Cadascú intenta pujar el més amunt possible de la piràmide, però no sempre es pot.

Avui, commemorem el 78è aniversari de l’afusellament del President Companys i encara és l’hora que l’Estat que el va assassinar, hagi revocat la sentència, acceptat el crim i demanat perdó. És dia d’ofrenes en el lloc on els feixistes el varen executar, fins i tot de partits que han governat Espanya, com el PSC/PSOE i que fins ara s’han fet l’orni quan se’ls demana la restitució.

Catalunya és un país pacífic, treballador i petit a on la gent s'aixeca al matí, treballa i conviu en català, castellà, anglès, francès, hebreu, swahili, àrab, bantú, xinès, paixtu, rus .... dia darrera altra, a totes hores, amb total i plena normalitat. L'educació, el civisme i la convivència presideixen una societat oberta, moderna i tolerant a on s'acull al forà com en pocs altres indrets, a on es practica la solidaritat i l'associacionisme. És terra erma per la llavor d'imposicions i de totalitarismes.

A veure si ho acabo d'entendre, el rei Felip VI pot disparar-me un tret al cap al vell mig de la plaça de Catalunya i ni tan sols el podrien jutjar per haver-ho fet, però si jo li faig un rap amb mala hòstia explicant en què es gasta els diners què entre tots li paguem o les comissions que guanya en els seus negocis, em podrien fotre pel cap baix quatre anys a la garjola, acusat d'injúries a la corona, enaltiment del terrorisme i no sé quantes coses més?. Ja sé, al rei no li deu agradar el Rap, però ves a mí tampoc m'agraden els reis.

No et preguntis mai si ets feliç si no vols deixar de ser-ho, no et qüestionis d'on et neixen les il·lusions i els somnis, perquè s'esvaeixen. Arrenca i no paris de córrer, amb el cor ajupit fins que t'esgotis i sense alè, atura't, per construir un instant nou i no miris enrere.

En Quim, un amic meu de caminades, em va fer notar ja fa molts anys, la poca traça que teníem els independentistes quan ens volíem referir als causants dels greuges que patim durant tants anys i tenia raó. Amb extrema frivolitat els definíem a tots com a "espanyols" quan havíem de dir l'Estat, perquè d'espanyols n'hi han de tota mena, igual que de catalans.

Hi ha moments en els que et sents vell, sense forces i quasi vençut. Anys enllà de les ganes i l’empenta dels vint anys, amb masses confrontacions a l’esquena i la mandra de lluitar-ne de noves, es barreja entre les olors d’una crisi que ofega i el crit dels qui la ploren, la recança d’una esperança tant obligada com impostora. Si no fos així que ens quedaria?

#NOésNO, ni sí, ni potser, ni cap altra cosa, és NO, ho hauria d'entendre fins i tot un primer de Barrio Sésamo d'aquests que a vegades vesteixen de jutges! El Patriarcat, fet sociocultural creat pels homes, s'ha mantingut en la història pretenent la inferioritat de les dones impedint la normalitat, per una simple qüestió de força física i d'apropiació del poder. La manca de voluntat per a redreçar-ho ha fet del masclisme un problema greu, molt greu.

I te n'adones de cop, quan una veu recent et remou la vida, passant de puntetes pel teu costat, sense fer soroll, com si no hi fos. I fa que se t'obrin els ulls buscant-la i què els batecs del cor s'accelerin, adolescents i folls.

I al final s'ha fet evident el que ja sabíem, l'EspaÑa actual té poques diferències amb la del segle XVè, la que cremava en les fogueres dones sàvies a qui anomenava bruixes. O amb els conqueridors que en nom de la grandesa d'un imperi, arrencaven de soca arrel civilitzacions senceres arreu, a Amèrica se'n varen fer un tip de matar gent invocant Espanya i Déu.

Ho haig de confessar, veure Soraya fent una roda de premsa m'espanta. Té aquell mirar foll del Jack Nicholson en "el resplandor", quan empaita destral en mà,  dona i fill per l'hotel de les muntanyes de Colorado. I el canvi de look que li han plantat no ha fet més que empitjorar-ho, sembla una vicepresidenta en liquidació.