Pedres en el camí

24 març Pedres en el camí

Duran i Lleida es troba fent el paper que més li agrada. Sentir-se important a Espanya fa que s’infli com un gripau fumant-se un Ducados, el fa quasi trempar més que ser ministre que ja es trempar i els catalans, poble singular que quan no hi arribem ens passem de frenada, li seguim el joc amb una candidesa inusitada. Volgudament o sense, dieu-me ingenu, s’ha convertit per un espanyolisme al que no li arribava la camisa al cos, juntament amb els esborranys imaginaris de l’UDEF ara de baixa o en la imputació de  l’Oriol Pujol en el cas ITV, en el corrosiu ideal d’un president que amb voluntat de ferro, sense defallir ni un sol moment, va cremant les etapes marcades cap a la independència. En aquests moments Duran s’ha convertit en una de tantes pedres que Espanya ha posat en mig del camí cap a Ítaca que els catalans hem emprés, quan els deixi de fer servei, l’apartaran.

I això ho hem de tenir present també quan llegim un titular a la Vanguàrdia o de les publicacions del Grupo Planeta, mirem el 8Aldia del Cuní o Antena3 i enganxem les peces del raca-raca d’un Duran que s’ha vist qüestionat dins del seu propi partit, Unió Democràtica per aquestes si, condemnes per corrupció i per una oposició interna creixent encarnada per l’alcalde de Vic Vila d’Abadal. Òbviament no enganyem ningú quan diem que la guerra en la que ens trobem és desigual, uns disparen amb canons de llarg abast i nosaltres amb escopetes de pistons, per això esdevé tant important que anem plegats cap el mateix  destí marcat, fixar la mirada en l’objectiu final per a no desviar-nos del rumb i sobretot, no defallir. Perquè per arribar-hi el Duran no ens fa gens ni mica de falta.

Per molt que cridi el Duran o la Presidenta de Gispert i per més que amplifiquin el seu só, els del Grup Planeta o els del Godó, nosaltres soms més, molts més i la nostra veritable força és anar tots plegats, com en l’11S2012, enarbolant l’estelada. Vivim temps dolents que ens obliguen a cremar les energies en dos fronts a la vegada, mantenir un país en funcionament a pesar del xantatge d’un estat trampós com Espanya i enfilar el camí cap a la sobirania amb tota la determinació, força i il·lusió que faci falta. En tot aquest moviment cada un fa la feina que li toca, els de dalt liderant el procés i preparant Catalunya per el moment en que esdevingui Estat i els de peu ras, per a confiar en ells, prémer els punys i les dents i sortir al carrer quan faci falta amb l’estelada per senyera demostrant-los que no estan sols, que això no és una quimera i sortirà bé perquè tot un poble ho vol!

Una pinya forta ens permetrà construir el castell des del que onejarà la nostra senyera, segur que Duran i Lleida no en serà l’enxaneta!

Il·lustració d’edp.cat

admin
xarop1@gmail.com

Darrera del nick edp hi trobareu a l'Eduard un català de Girona enamorat de la seva terra i apassionat per internet, la fotografia i els esports de muntanya.

2 Comments
  • Sidney N. Kennedy
    Posted at 08:46h, 05 maig

    Al Tall va néixer el 1975 a la ciutat de València. Dels seus quatre membres fundadors, Manolo Miralles i Vicent Torrent han seguit al capdavant de la banda en aquests 38 anys d’activitat que els ha portat a convertir-se en un dels grups més influents de la ribera mediterrània. Partint de la música popular de la seva terra, Al Tall ha construït una obra d’una importància capdal tant des del punt de vista musicològic com social. Algunes de les seves cançons s’han convertit en veritables himnes (Tio Canya, Cançó de la llum, Cant de Maulets), però també han sabut tocar les parcel·les més entranyables de la cultura popular valenciana (Posa vi, posa vi, Som de la Pelimtrúmpeli), recrear moments històrics (Quan el mal ve d’Almansa, Vergonya, cavallers, vergonya), o apropar-se sense complexos a altres cultures pròximes (per exemple, els seus treballs amb els occitans Mont-Jòia, Mari Carlotti, la mallorquina Maria del Mar Bonet o els saharians Muluk-el-Hwa).

  • Elvia Macias
    Posted at 17:59h, 28 abril

    —No parlem d’un estat confederal ni de la creació dels estats-nació, com als segles XVIII i XIX… Això, Espanya ja va fer-ho centenars d’anys enrere. Espanya és el país de tots, aquesta és la línia roja. Per tant, el subjecte legitimador de qualsevol decisió segregacionista no pot ser-ho un territori per si mateix. Aquest no és el federalisme que jo defense: jo parle de cercles concèntrics que permeten compartir identitats i donen resposta als problemes que tenim. No contemple una reforma de la Constitució que ens col·loque davant un paper en blanc.