Everybody needs somebody

La posada en escena dels esdeveniments polítics a la nord americana no lliguen gens amb la nostra realitat local, veure als ministres Corbacho, Pepiño Blanco o de la Vega desfilant cap a l’escenari al ritme dels Blues Brothers a part de sonar forçat, llueix ridícul si del que es tracta es d’anunciar una cosa tant seriosa com el projecte d’economia sostenible que ens volen presentar la setmana vinent i que ens haurà de treure de penes.

El Show Bussines amb el que varen regalar d’imatges a go-go els telenotícies d’aquest cap de setmana contrasta amb una mena de “focs de camp” sense corbates que ens organitza l’altra partit estatal que jo personalment agraeixo, no em vull ni imaginar el Rajoy marcant-se una cùmbia amb la Soraya o el rei del pinyó fix, el sr. Pizarro, intentant acompassar-se amb un rock and roll, el que no pot ésser no pot ésser i a més és impossible!!.

La interpretació que han fet els dos grans partits de la necessitat de canvi ha estat si més no original, el que ens falta per saber és si a més d’organitzar el “Mira quien baila” particular, al darrera de les parafernàlies, speakers i saltirons de les ministres s’han ficat tots plegats a fer feina per a sol·lucionar-nos els problemes.  Tinc unes ganes boges de saber que és això de l’economia sostenible…..

Per els que ho veiem des de la barrera la impressió que ens queda és que els responsables de comunicació es preocupen més per els convençuts que per augmentar la clientela, organitzar un espectacle hollywoodià amb fafàrries, serpentines i confetis, canapès i coca-coles, sempre serà més fàcil que oferir nous arguments per a convèncer a una nova base de votants.

I després es preguntaran el perquè la gent no va a votar, la visió del Bono ballant precisament no hi engresca.