Arribar a fi de mes
La majoria d’especialistes i organismes econòmics a nivell mundial ens alerten de que en el 2010 a Espanya, els efectes de la crisis s’agreujaran i malauradament les dades que cada dia anem coneixent van indiscutiblement cap a aquest camí. La darrera ens diu que més d’un 60% de les famílies d’aquest país no arriben a final de mes i que quasi bé un mil·lió de llars han hagut de renegociar o aplaçar les quotes de les hipoteques.
La crisi s’està filtrant des de la macroeconomia que tots veiem com a molt llunyana i poc comprensible fins a la domèstica, la microeconomia, que és quan realment fa mal i quan el problema és no poder pagar la factura del banc, del telèfon o de l’electricitat tots aprenem en un moment en un màster avançat de supervivència en que ens afecta la baixada sistemàtica del PIB, una deflació no acceptada o el que ens expliquen alguns del dèficit públic, del deute desproporcionat o el desequilibri comercial que ens afecta des de fa temps.
Un país és més social quan els ingressos que genera li serveixen per pagar la sanitat, l’educació dels nostres fills i les prestacions socials de les que ara gaudim, però de la mateixa manera que ens passa a casa, gastar més del que ingressem ens apropa ràpidament al desastre. És inevitable en aquests moments ajustar-nos al que guanyem i l’Estat és qui hauria de donar exemple d’austeritat i enginy.
De la mateixa manera que també l’hauria de donar complint els compromisos que planteja com en el cas de la liquidació mensual de l’IVA a les empreses i no portar 5 mesos de retard. Si no hi han calers per a solventar en part els problemes de liquiditat de les empreses que son si no ha canviat la cosa radicalment, els qui creen riquesa i generen llocs de treball, tampoc n’hi haurien d’haver per a d’altres festes de dubtosa utilitat.
Quan la misèria surt al carrer i ens mossega el cul és quan veiem la mala cara que fa la realitat, llàstima no haver-ho previst molt abans i haver-hi posat remei, al menys en part.

edp





N’estic segur que els nostres mandataris, ja sabien amb cert temps cap on anaven. El problema és que ningú vol ser “el pare” de la crisi.
Per arreglar els problemes cal per començar reconèixer que existeixen, i mes endavant fer coses per solventar o suavitzar les conseqüències de la crisi.
Qui serà el que ens explicarà que s’ha acabat l’època d’abundància i que ara cal anar a menys?. I quan es decidiran a fer-ho?.
Ho tenim clar, “ells” han decidit que les coses vagin passant mentre ens distreuen amb altres cosetes, i poc a poc ja ens en adonarem d’on som.