Del que diuen la majoria dels polítics en els mítings als que ens sotmeten en plena campanya electoral, com deia la meva àvia, “la meitat de la meitat”, això ens hem de creure. Des de la etiqueta que pengen al Mas com a independentista des de les files del PPC i el PSC, (ja és curiosa la coincidència de l’anàlisi, cony) fins a l’etiquetatge que en fan des d’Esquerra com un servent defensor de les polítiques de Zapatero o de soci ideal per el Rajoy, hi ha tant de tros que es fa impossible que ambdues siguin certes. El que deia, “la meitat de la meitat”.
En Puigcercós, un polític amb el que m’hi separen les formes i les intencions, va dir clarament ja fa un temps el que tots a Catalunya ja sabem, que no solament Espanya ens maltracta fiscalment engrandint el nostre dèficit any darrera l’altre per la via de recaptar dels catalans i no invertir, si no a més per a mantenir activa a casa nostra una policia fiscal que en comunitats com a Madrid i Andalusia ni saben que existeixen, i no paga ni la pena entrar en en altres temes a risc que m’acabi emprenyant de veritat.
Els va faltar temps als representants del govern andalús, ep! i a l’oposició del PP, per a sortir públicament a reclamar les disculpes pertinents, quina mandra! si els catalans haguéssim de fer el mateix cada vegada que el PSOE o el PP a la resta de l’estat ens foten una andanada i ens titllen d’insolidaris, de genocides lingüístics o coses per l’estil, no faríem altra cosa.
Està demostrat que, els processos secessionistes s’inicien en els aspectes identitaris, cultura i llengua i van evolucionant per tot el ventall possible, afegint suports fins que s’acaben consolidant en els econòmics, que son els que generalment ens toquen a tots de més a prop i més ara. En el moment en el que es pot quantificar el que tot plegat ens representa per a la nostra butxaca, que és el que ara passa, ja no tenen marxa enrere.
Dir que a la resta de l’Estat, no paga ni Deu, és posar sobra de la taula una realitat que aquest mateix mil·lió i escaix d’andalusos-catalans ens expliquen quan tornen de vacances del poble dels seus pares, la trista realitat d’aquest país de fireta en el que fins i tot el govern de torn escatima allò que es va pactar, negre sobre blanc. Els catalans ens en duem la fama quan ens toquen la pela, però els espanyols, collons de Déu, mira que els costa afluixar un euro!!. I si els enviéssim el cobrador del frac?.
Quan la Jordina em va convèncer per a visitar París, mai no hagués dit que la ciutat m’agradaria tant. París és ense cap mena de dubtes una d’aquelles capitals a on qualsevol s’hi pot sentir bé, com a casa i si a més hi afegim la tranquil·litat d’un mes d’Agost i la sensació de tenir tot el temps del món estant de vacances, encare més.
Des del tradicional passeig amb el Bateau Mouche pel Sena, menjant qualsevol plat entrant al vespre assegut a una terrassa del Barri Llatí, passejant pels carrers de Montmatre o el Pigall, prenent la fresca sota del frondosos arbres dels Jardins de Luxemburg, és una teràpia excel·lent pel descans corporal i mental i convida a desconnectar.
De París ens ha copsat però la gran pau que es respira pels seus carrers, ningú diria que es tracta de la més gran metròpolis de la vella Europa. Es podia sentir la remor del vent o les cançons de l’Edith Piaff escampant-se per les terrasses dels cafès i fins i tot el cant els ocells refugiats de la calor en els incomptables parcs. L’amabilitat d’una gent acostumada al turisme i al concepte de servei, a donar-te l’ajut o la indicació necessària en cada cas, fan que els visitants ens hi sentim ben tractats i acompanyats en tot instant.
L’extensió metropolitana amaga veritables tresors per els nostres ulls, monuments tant entranyables i coneguts com la Tour Eiffel, el Louvre, Notre Dame, el Sagrat Cor, els Invàlids o els Champs Elysées i molts d’altres que anirem veient, convertint el passeig diari en un plaer inimaginable, relaxat i planer.
Charles Aznavour ens cantà ja fa temps en aquella peça que va fer tant famosa, que estava enamorat del París del mes de Maig i nosaltres ho corroborem afegin-t’hi el mateix sentiment per a la resta de l’any, tant és així que ja volem trobar el moment per a tornar-hi a anar.
Per ajudar a planificar el nostre dia a dia (menjars, hotels, visites, etc.) i moure’ns per la ciutat us enllaço el plànol interactiu de metro i RAR de la ciutat de París i una guia de recomanacions que podreu trobar a DOPPLR, a més de la web des d’on poder adquirir les entrades per a qualsevol dels monuments de gestió estatal de França.
Avui, els companys dels informatius de TV3 han emès el documental Camí d’un somni, que relata el camí seguit pel Sandro Rosell fins a la presidència del Barça, una experiència de la que gràcies als companys Didac Lee i Trina, vaig tenir el plaer de participar des de l’entorn 2.0.
Si us hi fixeu bé hi surto un parell de vegades en el moment històric, ja que no s’havia fet mai abans, de l’entrevista pel Twitter.
Us enganxo el vídeo per si el voleu veure.
Mesos enrera, la dimissió de Tony Blair va escenificar el primer esgraó del desintegrament de la aliança occidental en contra del món musulmà que es va escenificar amb la tristament famosa foto del trio calaveres a les Açores. Li va faltar temps, entre conferència i conferència, de renegar de les seves responsabilitats en un dels més cruels assassinats massius de la nostra història.
Ara Bush jr., el que tots pensàvem que n’era el veritable artífex, o si més no la marioneta que el potent lobby jueu nord-americà havia utilitzat per aconseguir d’una tacada desballestar tot l’orient mitjà i fer-se amb la més important reserva petroliera del orbe, ens explica que ell era l’únic del seu govern que estava en contra de la guerra, realment curiós.
Algú vol fer l’aposta sobre quan trigarà a esmunyir-se com una gramarola, de les seves responsabilitats, l’altra implicat?. Aplicant la lògica més elemental si no ho fa haurem de concloure que l’Aznar és el que realment va liderar i dissenyar l’atac, senzillament, “el puto amo”.
Cada cop que s’acosten eleccions el vell i gastat diria jo, discurs de les esquerres i la dreta es repeteix cercant en el subconscient popular el registre de la por que més d’una vegada en aquest país ha guanyat algun procés electoral. És tant evident que la dicotomia ha canviat des de fa temps com preocupant el fet que, des de els aparells de propaganda de partits sobretot etiquetats com d’esquerres, davant de manca de propostes sempre va bé apel·lar l’home del sac.
La veritable discussió serà si de cas en identificar els progressistes i separar-los dels conservadors i aquest procés, per una simple classificació d’atributs que s’associen a ambdós mots, és molt més fàcil de dur a terme. Algú podria titllar al José Bono, Juan Carlos Rdez. Ibarra i a l’Alfonso Guerra de progressistes? i a Miguel Herrero de Miñón , l’ex ministre de Treball Manuel Pimentel o a l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón com a conservadors?.
Qui és més progressista, qui s’esmerça en procurar un model econòmic que fomenti l’ocupació o el que en procura el subsidi en les èpoques magres?. Qui és més conservador, qui s’entesta en una cursa folla cap un model d’estat amb prestacions per sobre de les nostres possibilitats o el que proposa que el canvi ha de venir per apostar per tot allò que ens podem pagar?. Qui procura més pel benestar social, el que elimina impostos per a fomentar l’activitat comercial o el que malbarata recursos en xecs i prestacions socials, origen de l’espiral de dèficit que ens està afectant actualment?. Qui és més progressista, el qui adapta la immigració a les possibilitats reals o el que tanca els ulls al problema social que s’ha estat creant en els darrers anys?. Finalment, qui és més conservador el qui ajuda als bancs , actors principals de la crisi financera o el que focalitza en el ciutadà el centre de la seva actuació principal?.
No ho sé, possiblement en el que contestem cada un a nivell particular a preguntes com aquestes hi trobarem la veritat.
En un col·lectiu d’alt rendiment la gestió del grup és fonamental. El Barça del Pep és un dels pocs exemples que podem trobar en l’esport professional en el que s’ha aconseguit posar per damunt del desig individual els interessos d’un equip i els resultats estan a la vista.
Les interferències es poden produir quan algun dels integrants perd de vista aquest principi i es creu per damunt del be i del mal i és en aquest moment quan la figura del líder ha d’emergir i demostrar al grup qui te l’autoritat i aplicar-la sense que li tremoli el braç i això és el que ha passat amb l’Ibra i el Barça, que aquest nano ha estat mal aconsellat.
Des del primer dia se l’ha vist absent, fora del grup i sense complicitats i el que és pitjor discutint una jerarquia que ha funcionat amb el Messi al capdavant de l’equip i el Pep conduint el timó de la nau, arribats a aquest punt és molt millor aplicar el principi aquell que diu “millor la fi d’un desastre que un desastre sense fi” i posar punt final a una relació que no porta enlloc a cap de les dues parts.
Potser l’error no ha estat vendre’l ara per 24 M€, si no haver-lo fitxat l’any anterior per 50M€ (més Eto’o al que se li podia donar el valor de mercat que haguéssim volgut però del que quedaven per amortitzar uns 5M€). De totes maneres hi ha una argumentació estrictament comptable que juga amb les amortitzacions anuals que explica que vendre l’Ibra per 24M€, no aquest any si no el que ve, quan ja s’hauran amortitzat uns 28M€ del cost, del seu traspàs és una operació acceptable, ja que el club s’estalviarà 60M€ amb aquesta operació (sou brut del jugador per els 4 anys que li quedaven) i recuperarà 24M€ dels 30M€ que li quedaven per pagar a l’Inter. Per tant i mirant fredament els números la “pèrdua” serà només de 6M€ un preu assequible per a treure’s del vestidor una bomba de rellotgeria com l’Zlatan i al bocamoll del Raiola d’un entorn que funciona perfectament.
I al final el que importa de tota aquesta qüestió és que l’equip segueixi funcionant i vist el que va passar ahir a Santander, és el que estem fent i em sembla que per molts anys, per disgust dels que vesteixen de blanc com els fantasmes. El que deiem, “molto contento” d’haver-te conegut, Ibra.
1. No t’has de prendre mai, un somnífer i un laxant la mateixa nit, si ho fas cagada l’has (mai millor dit).
2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l’any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda.
3. El millor amic de l’home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.
4. Ja té collons!, aquells que volen compartir els seus punt de vista amb nosaltres mai volen compartir els teus amb tú.
5. Una bombolla immobiliària és el que es produeix quan tots volem estirar més el braç que la màniga.
6. Si algú et diu que el Madrid és el millor equip del món és evident que no en te ni puta idea de futbol.
7. No llepis mai un ganivet de tallar carn per el tall de serra, evident, no?, doncs encare hi ha algun gamarús que en té la temptació de fer-ho! (uff quin mal que fan els punts quan miro de parlar!)
8. Les armes de destrucció massiva més potents que hi han son els rumors i els programes del cor de la Esteban a telecinco.
9. No fiquis mai els dits dins els forats d’un endoll! (et fotràs una enrampada de la hòstia!).
10. Si vols comprendre millor la teva dona prova de resistir una temporada sencera de “Sexe a Nova York”, seguiràs igual de confós que abans, però hauràs rigut una bona estona (i si ets capaç de fer-ho en V.O. practicaràs una mica d’anglès i tot).
11. Oficialment som persones adultes en el moment en el que tenim la temptació d’amagar el dia que fem els anys.
12. Les coses s’han de fer com les faig jo!, al menys fins que en més del 99,99% de les vegades algú m’explica com fer-les millor.
13. Qui no estima a les persones mai pot estimar els animals (o era al revés això? ja ho aprendre bé ens els propers 50 anys)
14. La pura llana verge és la que s’obté dels xais que corren més que el seus pastors.
15. Si algú mai t’explica que els diners no donen la felicitat, engega’l a la merda, o és un inspector d’Hisenda o director de sucursal de banc.
El secret dels negocis piramidals com ara el que va muntar l’amic Madoff, és jugar amb la cobdícia d’aquells que volen fer-se rics en pocs temps o de les ganes dels que ja ho son per ésser-ho encare més. En èpoques en les que com ara tothom feia el negoci del segle, era quedar com un babau amb els amics i coneguts que en les converses informals del bar o en qualsevol sopar davant la dona, se’n reien de tú per no haver guanyat un parell de milers d’€ sense cap mena de risc com feien ells.
D’aquesta relació de confiança en sorgia la captació dels nous clients que sense sospitar-ne res, cada un dels que ja hi era en portaven altres deu, normalment companys, amics i família que amb els seus diners feien el benefici dels primers, és el negoci més antic de la terra, si aconseguís que cada català m’ingressés 1€ en el meu compte corrent, aquesta tarda ja seria multimilionari.
Per desgràcia el tema no sol ser mai tan evident i en el moment en el que els darrers que hi han entrat esperen guanyar alguna cosa, la bola s’ha fet tant grossa que ja no dona per a res. Per a mantenir la progressió vigent i que generés benefici per a tothom en comptes de deu persones, n’haurien d’aportar 100, els següent 1000 i així anar eixamplant la base de la piràmide.
Segurament si avui mateix a les víctimes de Madoff se’ls preguntés el que s’hauria de fer amb ell, més d’un proposaria embalsamar-lo, embolicar-lo amb gases de lli i dipositar-lo dins un bon sarcòfag en el fons de un laberint a prova de lladres, seria el final més adient per a qui ha passat per la vida fent l’egipci.
Em fa gràcia cada cop que llegeixo la paraula “cobdícia” per criticar als culpables d’aquesta crisi. Es titlla de cobdiciosos als que només han fet allò que els han permès. El sistema és així, i el que no veig lògic és que quan algú el porta a l’extrem, se’l titlli de cobdiciós. El sistema convida a la cobdícia; aquí no hi ha ningú que cobri més o menys diners depenent dels mèrits. Auqí tothom vol el màxim de diners per comprar-se el cotxe més potent, o l’iPhone, el viatge més exòtic o el que sigui… ¿És més cobdiciós Madoff que en Botín, o en Bill Gates? A en Madoff se li ha ensorrat el castell de fum, però és que tot el món és un immens castell de fum; aquí tots som cobdiciosos.
gener 17, 2009
admin
Hola individu.
No pretenc criticar a Madoff i a la resta no i és precisament com tu dius, el “Sistema” els ha permés fer-ho.
Però estaràs amb mi que ALGÚ va establir aquestes regles de joc, que per exemple, abans de la presidència del Reagan mai havien existit.
Parlo de cobdícia perquè és el que ha fet malbé el concepte de globalització que en l’inici englobava a més dels aspectes econòmics i financers, el social, el laboral, el del benestar, etc.
Obviament un pot triar, quan en té l’ocasió entre ser ric o ser molt i molt ric, el problema rau quan la gran majoria de la població mundial només ho pot fer entre ser un miserable o simplement anar fent.
No és bo i s’ha demostrat, que ningú reguli les regles del joc perquè després intervé l’engany i la mala fe, be ara per a disfressar-ho en diem competitivitat.
Salut i € i gràcies per intervindre en el meu bloc
gener 18, 2009
Rosa
es veritat, la culpa es de que el sistema permet que els individuos que volem aprofitarse dels altres o pugin fer, aixo s’hauria de conntrolar,ademes l’engany a que estem sutmesos constanment fa que actuen de forma del jo vuy mes i mes facil, he rebut varias cartes d’una entitad en la cual s’emufereixan unas tarjes de credit,grutuitas, son platino i no tinc que paga res, resa la carta que dona prestigi, dons be a mi em fa riure, jo no vui prestigi, i menys per paga, no m’agrada dona la nota a mi quan veig la gent pagant em visas or o platino, sento vergonya aliena perque penso jo pago em tarjeta de debit, mai he vulgut de credit, perque ¿de que em serveix? la crisis sempre comença per que es compran coses sense diners, i la gent no pense que despres no podra pagaro a les hores quan s’adonan es massa tard i la bola ja esta feta si em puc compra un cotxe de 10000 euros i pagarlo ja no hi haig de pensa mes, ¿perque compra un de 20000? si, primera no sera meu fins que no l’acabi de paga ¿i si passa alguna cosa? dons es lu que ha pasat la gent s’ha tirat a compra sense control pisos cotxes, sense enrecordarse que tot lu que et deijant hu has de torna i que ademes hu has de torna em interesos per lu qual lo que compres et surt molt mes car, despres quan venen sunades ens queijem de les crisis
gener 18, 2009
admin
Hola Rosa.
És la dinàmica en la que ens hi varem posar sense adonar-nos-en. Un cop entrats en el cercle viciós del consumisme, mai no se’n té prou.
Si no es tenen els peus ben posats al terra passen coses com les que ja estem començant a veure, famílies amb l’aigua al coll que no podran sortir-se’n, institucions financeres i governs en fallida tècnica i tot plegat per no haver actuat quan tocava i aquí a Espanya encare més de tot això.
Has vist una carta al diari La Vanguardia d’avui diumenge, 18/1 ; justament és d’un estafat que reclama alguna cosa més que bones paraules del seu banc…mireu que en aquesta història els malparats no són precissament pobres….i així i tot els estan donant una resposta miserable…salut amic
és molt vella aquesta estafa, explicava en Fede que la primera constància que s’en tenia era d’una germana d’en Mariano José de Larra. Vaig anar a una reunió fa anys d’aquestes quan es va posar de moda de productes de neteja però que era el mateix a menys nivell i en començar a posar objeccions em varen fer fora. Un company de feina que s’hi va apuntar va perdre bastants diners i encara deu tenir productes de neteja inùtils i cars a casa seva.
gener 18, 2009
admin
Hola Trina.
A Madoff directament, no hi podia arribar qualsevol, s’havia d’ésser un VIP, tot i que els seus productes estaven comercialitzats per mig món, sense anar més lluny, el Santander, banc del que es queixava en el tracte el lector de LV.
De totes maneres tots plegats ja som prou grans i quan els productes financers normals no oferien rendibilitats més enllà del 3%, havia de fer malfiar que algú et donés un 7% sense riscos, és encare més sorprenent que gent que s’ha mogut dins el camp dels negocis internacionals com el que esmentes, es deixin enredar d’aquesta manera.
Si has d’invertir pocs calés no val la pena, però una fortuna com la que s’intueix, abans cal assessorar-se be.
En fi.
Salut i €
gener 18, 2009
admin
Hola Francesc, els negocis del tipus piramidal son la xocolata del lloro i un dels fraus més antics dins el món dels negocis.
Voler cobrir els beneficis promesos en base a recaptar nous fons de nous clients, té el perill que tard o d’hora arriba el moment en que o s’acaben els nous clients o els nous cales per invertir i la bola ja és tan grossa que no s’hi pot fer absolutament res.
A mi de totes maneres m’agradaria saber com ha quedat, economicament parlant el Madoff aquest, segur que té els ronyons ben coberts !!!
Salut i €
gener 18, 2009
ROSA
Que en Madoff te els ronyons, i tot lo altre cobert nu hu dubtis son estafados, ells et venen, un producte i tu, tu creus i picas, pero amb el cul al l’aria si queda el babau que pica no hi han duros a 6 pesetes
El secret dels negocis piramidals com ara el que va muntar l’amic Madoff, és jugar amb la cobdícia d’aquells que volen fer-se rics en pocs temps o de les ganes dels que ja ho son per ésser-ho encare més. En èpoques en les que com ara tothom feia el negoci del segle, era quedar com un babau amb els amics i coneguts que en les converses informals del bar o en qualsevol sopar davant la dona, se’n reien de tú per no haver guanyat un parell de milers d’€ sense cap mena de risc com feien ells.
Comments