Del que diuen la majoria dels polítics en els mítings als que ens sotmeten en plena campanya electoral, com deia la meva àvia, “la meitat de la meitat”, això ens hem de creure. Des de la etiqueta que pengen al Mas com a independentista des de les files del PPC i el PSC, (ja és curiosa la coincidència de l’anàlisi, cony) fins a l’etiquetatge que en fan des d’Esquerra com un servent defensor de les polítiques de Zapatero o de soci ideal per el Rajoy, hi ha tant de tros que es fa impossible que ambdues siguin certes. El que deia, “la meitat de la meitat”.
En Puigcercós, un polític amb el que m’hi separen les formes i les intencions, va dir clarament ja fa un temps el que tots a Catalunya ja sabem, que no solament Espanya ens maltracta fiscalment engrandint el nostre dèficit any darrera l’altre per la via de recaptar dels catalans i no invertir, si no a més per a mantenir activa a casa nostra una policia fiscal que en comunitats com a Madrid i Andalusia ni saben que existeixen, i no paga ni la pena entrar en en altres temes a risc que m’acabi emprenyant de veritat.
Els va faltar temps als representants del govern andalús, ep! i a l’oposició del PP, per a sortir públicament a reclamar les disculpes pertinents, quina mandra! si els catalans haguéssim de fer el mateix cada vegada que el PSOE o el PP a la resta de l’estat ens foten una andanada i ens titllen d’insolidaris, de genocides lingüístics o coses per l’estil, no faríem altra cosa.
Està demostrat que, els processos secessionistes s’inicien en els aspectes identitaris, cultura i llengua i van evolucionant per tot el ventall possible, afegint suports fins que s’acaben consolidant en els econòmics, que son els que generalment ens toquen a tots de més a prop i més ara. En el moment en el que es pot quantificar el que tot plegat ens representa per a la nostra butxaca, que és el que ara passa, ja no tenen marxa enrere.
Dir que a la resta de l’Estat, no paga ni Deu, és posar sobra de la taula una realitat que aquest mateix mil·lió i escaix d’andalusos-catalans ens expliquen quan tornen de vacances del poble dels seus pares, la trista realitat d’aquest país de fireta en el que fins i tot el govern de torn escatima allò que es va pactar, negre sobre blanc. Els catalans ens en duem la fama quan ens toquen la pela, però els espanyols, collons de Déu, mira que els costa afluixar un euro!!. I si els enviéssim el cobrador del frac?.
Quan la Jordina em va convèncer per a visitar París, mai no hagués dit que la ciutat m’agradaria tant. París és ense cap mena de dubtes una d’aquelles capitals a on qualsevol s’hi pot sentir bé, com a casa i si a més hi afegim la tranquil·litat d’un mes d’Agost i la sensació de tenir tot el temps del món estant de vacances, encare més.
Des del tradicional passeig amb el Bateau Mouche pel Sena, menjant qualsevol plat entrant al vespre assegut a una terrassa del Barri Llatí, passejant pels carrers de Montmatre o el Pigall, prenent la fresca sota del frondosos arbres dels Jardins de Luxemburg, és una teràpia excel·lent pel descans corporal i mental i convida a desconnectar.
De París ens ha copsat però la gran pau que es respira pels seus carrers, ningú diria que es tracta de la més gran metròpolis de la vella Europa. Es podia sentir la remor del vent o les cançons de l’Edith Piaff escampant-se per les terrasses dels cafès i fins i tot el cant els ocells refugiats de la calor en els incomptables parcs. L’amabilitat d’una gent acostumada al turisme i al concepte de servei, a donar-te l’ajut o la indicació necessària en cada cas, fan que els visitants ens hi sentim ben tractats i acompanyats en tot instant.
L’extensió metropolitana amaga veritables tresors per els nostres ulls, monuments tant entranyables i coneguts com la Tour Eiffel, el Louvre, Notre Dame, el Sagrat Cor, els Invàlids o els Champs Elysées i molts d’altres que anirem veient, convertint el passeig diari en un plaer inimaginable, relaxat i planer.
Charles Aznavour ens cantà ja fa temps en aquella peça que va fer tant famosa, que estava enamorat del París del mes de Maig i nosaltres ho corroborem afegin-t’hi el mateix sentiment per a la resta de l’any, tant és així que ja volem trobar el moment per a tornar-hi a anar.
Per ajudar a planificar el nostre dia a dia (menjars, hotels, visites, etc.) i moure’ns per la ciutat us enllaço el plànol interactiu de metro i RAR de la ciutat de París i una guia de recomanacions que podreu trobar a DOPPLR, a més de la web des d’on poder adquirir les entrades per a qualsevol dels monuments de gestió estatal de França.
Avui, els companys dels informatius de TV3 han emès el documental Camí d’un somni, que relata el camí seguit pel Sandro Rosell fins a la presidència del Barça, una experiència de la que gràcies als companys Didac Lee i Trina, vaig tenir el plaer de participar des de l’entorn 2.0.
Si us hi fixeu bé hi surto un parell de vegades en el moment històric, ja que no s’havia fet mai abans, de l’entrevista pel Twitter.
Us enganxo el vídeo per si el voleu veure.
Mesos enrera, la dimissió de Tony Blair va escenificar el primer esgraó del desintegrament de la aliança occidental en contra del món musulmà que es va escenificar amb la tristament famosa foto del trio calaveres a les Açores. Li va faltar temps, entre conferència i conferència, de renegar de les seves responsabilitats en un dels més cruels assassinats massius de la nostra història.
Ara Bush jr., el que tots pensàvem que n’era el veritable artífex, o si més no la marioneta que el potent lobby jueu nord-americà havia utilitzat per aconseguir d’una tacada desballestar tot l’orient mitjà i fer-se amb la més important reserva petroliera del orbe, ens explica que ell era l’únic del seu govern que estava en contra de la guerra, realment curiós.
Algú vol fer l’aposta sobre quan trigarà a esmunyir-se com una gramarola, de les seves responsabilitats, l’altra implicat?. Aplicant la lògica més elemental si no ho fa haurem de concloure que l’Aznar és el que realment va liderar i dissenyar l’atac, senzillament, “el puto amo”.
Cada cop que s’acosten eleccions el vell i gastat diria jo, discurs de les esquerres i la dreta es repeteix cercant en el subconscient popular el registre de la por que més d’una vegada en aquest país ha guanyat algun procés electoral. És tant evident que la dicotomia ha canviat des de fa temps com preocupant el fet que, des de els aparells de propaganda de partits sobretot etiquetats com d’esquerres, davant de manca de propostes sempre va bé apel·lar l’home del sac.
La veritable discussió serà si de cas en identificar els progressistes i separar-los dels conservadors i aquest procés, per una simple classificació d’atributs que s’associen a ambdós mots, és molt més fàcil de dur a terme. Algú podria titllar al José Bono, Juan Carlos Rdez. Ibarra i a l’Alfonso Guerra de progressistes? i a Miguel Herrero de Miñón , l’ex ministre de Treball Manuel Pimentel o a l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón com a conservadors?.
Qui és més progressista, qui s’esmerça en procurar un model econòmic que fomenti l’ocupació o el que en procura el subsidi en les èpoques magres?. Qui és més conservador, qui s’entesta en una cursa folla cap un model d’estat amb prestacions per sobre de les nostres possibilitats o el que proposa que el canvi ha de venir per apostar per tot allò que ens podem pagar?. Qui procura més pel benestar social, el que elimina impostos per a fomentar l’activitat comercial o el que malbarata recursos en xecs i prestacions socials, origen de l’espiral de dèficit que ens està afectant actualment?. Qui és més progressista, el qui adapta la immigració a les possibilitats reals o el que tanca els ulls al problema social que s’ha estat creant en els darrers anys?. Finalment, qui és més conservador el qui ajuda als bancs , actors principals de la crisi financera o el que focalitza en el ciutadà el centre de la seva actuació principal?.
No ho sé, possiblement en el que contestem cada un a nivell particular a preguntes com aquestes hi trobarem la veritat.
En un col·lectiu d’alt rendiment la gestió del grup és fonamental. El Barça del Pep és un dels pocs exemples que podem trobar en l’esport professional en el que s’ha aconseguit posar per damunt del desig individual els interessos d’un equip i els resultats estan a la vista.
Les interferències es poden produir quan algun dels integrants perd de vista aquest principi i es creu per damunt del be i del mal i és en aquest moment quan la figura del líder ha d’emergir i demostrar al grup qui te l’autoritat i aplicar-la sense que li tremoli el braç i això és el que ha passat amb l’Ibra i el Barça, que aquest nano ha estat mal aconsellat.
Des del primer dia se l’ha vist absent, fora del grup i sense complicitats i el que és pitjor discutint una jerarquia que ha funcionat amb el Messi al capdavant de l’equip i el Pep conduint el timó de la nau, arribats a aquest punt és molt millor aplicar el principi aquell que diu “millor la fi d’un desastre que un desastre sense fi” i posar punt final a una relació que no porta enlloc a cap de les dues parts.
Potser l’error no ha estat vendre’l ara per 24 M€, si no haver-lo fitxat l’any anterior per 50M€ (més Eto’o al que se li podia donar el valor de mercat que haguéssim volgut però del que quedaven per amortitzar uns 5M€). De totes maneres hi ha una argumentació estrictament comptable que juga amb les amortitzacions anuals que explica que vendre l’Ibra per 24M€, no aquest any si no el que ve, quan ja s’hauran amortitzat uns 28M€ del cost, del seu traspàs és una operació acceptable, ja que el club s’estalviarà 60M€ amb aquesta operació (sou brut del jugador per els 4 anys que li quedaven) i recuperarà 24M€ dels 30M€ que li quedaven per pagar a l’Inter. Per tant i mirant fredament els números la “pèrdua” serà només de 6M€ un preu assequible per a treure’s del vestidor una bomba de rellotgeria com l’Zlatan i al bocamoll del Raiola d’un entorn que funciona perfectament.
I al final el que importa de tota aquesta qüestió és que l’equip segueixi funcionant i vist el que va passar ahir a Santander, és el que estem fent i em sembla que per molts anys, per disgust dels que vesteixen de blanc com els fantasmes. El que deiem, “molto contento” d’haver-te conegut, Ibra.
1. No t’has de prendre mai, un somnífer i un laxant la mateixa nit, si ho fas cagada l’has (mai millor dit).
2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l’any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda.
3. El millor amic de l’home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.
4. Ja té collons!, aquells que volen compartir els seus punt de vista amb nosaltres mai volen compartir els teus amb tú.
5. Una bombolla immobiliària és el que es produeix quan tots volem estirar més el braç que la màniga.
6. Si algú et diu que el Madrid és el millor equip del món és evident que no en te ni puta idea de futbol.
7. No llepis mai un ganivet de tallar carn per el tall de serra, evident, no?, doncs encare hi ha algun gamarús que en té la temptació de fer-ho! (uff quin mal que fan els punts quan miro de parlar!)
8. Les armes de destrucció massiva més potents que hi han son els rumors i els programes del cor de la Esteban a telecinco.
9. No fiquis mai els dits dins els forats d’un endoll! (et fotràs una enrampada de la hòstia!).
10. Si vols comprendre millor la teva dona prova de resistir una temporada sencera de “Sexe a Nova York”, seguiràs igual de confós que abans, però hauràs rigut una bona estona (i si ets capaç de fer-ho en V.O. practicaràs una mica d’anglès i tot).
11. Oficialment som persones adultes en el moment en el que tenim la temptació d’amagar el dia que fem els anys.
12. Les coses s’han de fer com les faig jo!, al menys fins que en més del 99,99% de les vegades algú m’explica com fer-les millor.
13. Qui no estima a les persones mai pot estimar els animals (o era al revés això? ja ho aprendre bé ens els propers 50 anys)
14. La pura llana verge és la que s’obté dels xais que corren més que el seus pastors.
15. Si algú mai t’explica que els diners no donen la felicitat, engega’l a la merda, o és un inspector d’Hisenda o director de sucursal de banc.
Veient les expressions dels assistents a la cerimònia d’investidura de Barack Obama ens quedarà el dubte de si el que realment els il·lusiona és que ell sigui finalment el nou president o perdre de vista George Bush, possiblement el pitjor president que aquest gran país ha tingut en tota la seva història, segurament que els percentatges estarien força a la par.
L’esperança que ha injectat especialment en els EUA, però també a la resta del món, amb el seu “Yes, we can” s’ha de veure ara referendat en les actuacions del seu mandat i en la linia que adopti el seu govern. En el discurs, Obama no s’en ha anat per les branques i ha agafat el rave de la crisi econòmica per les fulles, ell sap millor que ningú que amb la llosa d’una depressió difícilment podrà acomplir les promeses que en campanya va fer, reforma de la sanitat, lluita contra el canvi climàtic i l’establiment de les noves relacions internacionals que els han de portar altre cop fins el lideratge del món lliure.
L’escenari domèstic i internacional des de que l’ex senador d’Illinois va decidir competir en la cursa presidencial han canviat com en un gir de mitjó, però si una cosa no se li pot discutir a Obama, és precisament la construcció de un nou i sólid lideratge que també estava en crisi en els EUA des de l’atemptat del 11S.
L’anàlisi política ens dirà d’aquí un temps si les expectatives que s’han creat han reeixit i si ho han fet, en quins percentatges, però l’actiu que li representa el suport de tanta i tanta gent el converteix des de ja en el líder mundial, en la figura que ens ha de fer sortir del pou a on el Bush i els seus col·legues ens han ficat, pel que fa a l’economia, al comerç i en la seguretat internacional.
Ell sap i així ho ha expressat en el seu discurs que les aliances que sàpiga teixir l’ajudaran en el seu èxit personal, no és un mal principi esperem que l’acabament sigui tan esperançador també, ho veurem d’aquí uns quants anys.
Sr. Eduard, tothom espera molt de Barack Obama, perque com vosté diu el que el mon desitja es G. W. Bush deixi de ser el president del EEUU, com així ha estat.
Tothom ha estat pendent del discurs de Obama pel que representa pel mon un nou president i espera que sigui millor que el nefast Bush.
Desitjem-li sort i que ajudi a que aquest mon sigui millor, ens ho mereixem tots.
Salut i bon rotllo.
gener 20, 2009
admin
Hi tant Marcel·lí, perquè el seu èxit també serà el nostre. En la mesura que pugui redreçar la situació dels EUA a la resta del món ens beneficiarà d’allò més.
Que tingui la visió clara i que no li tremoli la mà !!!.
De segur que per Zapatero serà una ocasiò de lograr una millor relacio amb EEUU, ja que el Sr Aznar ja no tindrà el poder que tenía per influir amb les relacions perque Bush odies a Espanya, o sigui per cuestións personals d´aquet en contra Zapatero. En fi perque m´entengueu, Aznar va ser culpable de les malas relacións que varem tenir amb Bush.
Muchos éramos lo que deseábamos decirle Adiós para siempre al ínclito Bush. Obama es la Esperanza (hope), esa esperanza que el mundo tiene para que las cosas cambien a mejor.
Bush representó el oscurantismo, el terror, las guerras, la mentira, el odio; todo aquello que tan bien supo administrar Aznar y que le llevó al desastre como a su amigo Bush que ha sido incapaz de llamarle para despedirse, aunque se puede consolar pensando que a ZP tampoco le llamó.
Yo no obstante no acabo de hacerme demasiadas ilusiones con Obama, los americanos son americanos antes que otra cosa.
El amigo Jordi, como mucha gente, cree que las relaciones entre España y Estados Unidos fueron malas mientras ZP y Bush estuvieron al frente de ambos paises; eso no es cierto. La relaciones entre ambos paises siempre fueron buenas, lo que fue mal fue la relación personal entre ambos dirigentes, más que mal, nula.
No le perdonaron a ZP dos cosas, que no se levantara al paso de la bandera y, sobre todo, que sacara las tropas de Irak.
Saludos.
gener 23, 2009
ROSA
Pensemos Obama es presidente de EEUU y antes que nada mirara por su pais, logico, todos tenemos puestas las esperanzas en este señor, pero cuidado antes de arreglar o intentar ayudar casa ajena debe resolver los problemas de su casa y son muchos veremos ¿lo que puede hacer? y veremos lo que el poder invisble el de verdad los que lo no se ven le permiten hacer.
gener 24, 2009
Eduard Díaz
Jordi, el culpable de les males relacions amb Bush, va ser el propi Bush, a Aznar, com s’ha demostrat ara en el seu comiat, només era una peça útil en els moments en els que es va postular al costat del passat president.
Salut i €
gener 24, 2009
Eduard Díaz
Es así Jon, los americanos son antes que nada americanos y conservadores. No creo que vaya a haber un cambio en política exterior que no esté provocado por las necesidades económicas internas.
Afganistán e Irak han dejado a los EUA en la ruina y rahacerse de esto le va a llevar a Obama todo su mandato. Las promesas electorales que llevaba en su zurrón deberán acompasarse a esa recuperación, por eso yo pienso que va a defraudar a mucha gente, sobretodo de fuera de los EUA.
Salut i €
gener 24, 2009
Eduard Díaz
Rosa.
Els lobbys pesen molt en les administracions nord americanes, però si hi ha algun president que no hi estarà tant lligat aquest és Obama, ja que la majoria dels recursos amb els que va fer front la campanya electoral els va treure de la gent del carrer. És potser el president menys hipotecat que accedeix a la Casa Blanca i potser per això és el que ha fet que hi hagués tantes esperances posades en ell.
De moment els primers gestos han anat en la bona direcció, però ara li queden dues patates calentes, OM i Afganistà i la crisis brutal en la que els EUA s’han enfonsat gràcies al Bush.
Veient les expressions dels assistents a la cerimònia d’investidura de Barack Obama ens quedarà el dubte de si el que realment els il·lusiona és que ell sigui finalment el nou president o perdre de vista George Bush, possiblement el pitjor president que aquest gran país ha tingut en tota la seva història, segurament que els percentatges estarien força a la par.
Comments