edp- noviembre 11, 2008
- In politica catalana, politica espanyola
- 5 comentaris Tweet
Paper mullat
A Catalunya i a Espanya portem ja 5 anys de governs d’esquerres, executius progressistes que quan han de fer un repàs de la feina feta se’ls omple la boca amb l’etiqueta de les polítiques socials. És cert que el treball d’ambdós parlaments n’està ple de noves lleis que han vist la llum en aquestes dues legislatures però poques d’elles son efectives be per estar a l’espera dels reglaments que les ha de desenvolupar o simplement perquè la manca dels recursos que s’hi haurien de destinar, be siguin humans o econòmics, fan inviable la seva aplicació.
Sigui per la penúria econòmica per la que travessem o senzillament per una manca de previsió tant el govern català com l’espanyol s’han convertit en una màquina d’incompliments d’expectatives dels ciutadans que més necessiten d’aquestes mesures, seria molt lloable parir una Llei per a garantir l’autonomia personal, si al cap de quasi tres anys de posar-se en marxa no tinguéssim a més de la meitat dels seus beneficiaris esperant la primera comunicació i els que han estat ja tractats hagin vist com els ajuts que reben son tant ridículs que fins i tot a vegades hi surten perdent.
Casos com els de la violència de gènere clamen al cel, aquí el que falla escadalosament son els recursos destinats a la prevenció i al tractament de les denúncies, jutjats colapsats mentre les víctimes esperen les ordres d’allunyament o simplement quan aquestes arriben no hi ha la dotació policial per a vetllar per el seu compliment. O l’ensenyament a on s’ha començat la casa per la teulada augmentant l’horari lectiu sense tenir el professorat que ho faria possible, o l’augment del nombre dels barracons prefabricats, més de 900 aquest any a Catalunya, o les actuacions encaminades a solucionar el problema de l’habitatge que abans d’entrar en vigor els promotors i els bancs ja veien difícilment assumible …
Quan d’aquí a un parell d’anys, si la coyuntura no força a fer-ho abans, ens demanin a tot plegats el nostre vot ens faran veure el seu esforç vers l’acció social, però els que ‘haurien de ser el beneficiaris de tot això, els ciutadans, per desgràcia ja sabem com funciona tot això, molta lletra i pocs resultats.
“Casos com els de la violència de gènere clamen al cel, aquà el que falla escadalosament son els recursos destinats a la prevenció i al tractament de les denúncies,”.
Moltes dones quan és volen divorciar s’enfronten a un divorci contencios, això suposa de mitjana d’un any en primera instà ncia.
En canvi com què la paraula d’una dona té “viabilitat probatoria”-STC 18 juny 1998- només cal què truqui al 016 e immediatament és detindrà al pare a les portes del col.legi i en menys de 24 hores s’otorgara a la “victima” una ordre d’allunyament, el divorci, la custòdia del menors,una pensió d’aliments i amb una mica sort una pensió compensatoria.
Als jutjats cada dÃa entren bons pares cercant justÃcia pels seus fills, i lamentablement és troben amb un fotimer de lleis.
Conclusió: cal estudiar a consciència els casos de violència cap a la dona. Cal castigar a qui pretengui treure profit frivolitzant amb aquest assumpte. Cal prestar atenció i suport als nens, vÃctimes oblidades d´aquesta greu problemà tica.