Bye, bye Spain

Mentre l’FMI es despenja avui amb el que fa més d’any i mig que ja sabíem, el TC, aliè a la crisis subprime i a l’enfonsament del sistema financer occidental, continua amb pas ferm el seu camí cap a la mutilació estatutària tal i com les previsions més pessimistes, ens havien anunciat.

Els dotze homes sense pietat (ara onze), atrapats per el passat recent que havia gravat en els col·legis i en les casernes, “Una, Grande y Libre”, segueix inexorablement el guió previst per la por espanyolista de la desintegració d’un Estat patètic que en comptes de donar aire als diferents pobles que el conformen, ens encotilla i estreny fins als límits de la paciència de Job.

Si les coses al final acaben sient tal i com apunten les contínues filtracions que de la sala del tribunal s’estan escapant cada dia a més de ser la constatació de que Catalunya com a Catalunya a Espanya no hi té lloc, hauria d’ésser el detonant per a l’opció de dir nosaltres també que NO al esperpent en que quedarà reduït un text sense ànima, mutilat per el Congrés dels Diputats, menystingut per el govern en la seva aplicació i triturat al final per un tribunal desprestigiat per la politització dels seus integrants més preocupats en pagar favors que per a impartir justícia.

La classe política i civil catalana en ple hauria de tenir com a objectiu clar anar a defensar el que volem, en les institucions internacionals, però no quedar-nos ja en el mig camí d’un text de compromís perquè la resta de l’Estat, l’Espanya que tremola i ens ofega,  s’hi pugui sentir més o menys en comoditat, si no anar a per totes de veritat i buscar de una vegada el nostre camí a banda d’ells.