Oportunitats perdudes
729
post-template-default,single,single-post,postid-729,single-format-standard,bridge-core-3.1.1,qi-blocks-1.2.6,qodef-gutenberg--no-touch,qodef-qi--no-touch,qi-addons-for-elementor-1.6.9,qode-page-transition-enabled,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-30.0.1,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,elementor-beta,wpb-js-composer js-comp-ver-7.1,vc_responsive,elementor-default,elementor-kit-21231

Oportunitats perdudes

Oportunitats perdudes

En una pel·lícula dels anys d’or del cinema de western nord americà, “Horizontes de grandeza” el Charlton Heston li deia a Gregory Peck després de una baralla a cops de puny  en disputa per l’escultural Carroll Baker, “Noi, trigues molt a acomiadar-te” referint-se que encaixava molt bé els cops i aguantava peu dret més del que en un principi havia cregut. Quan una persona dedica massa temps i esforç per a dir que se’n va de un lloc i justificar la seva decisió, tinc l’experiència de que el que no vol precisament és marxar, si no que li manyaguin el llom. Aleshores perquè disfressar la situació?.

Les relacions personals solen ésser complexes i ho son no per culpa dels altres si no per que nosaltres mateixos les compliquem, a vegades sense saber ni a on ni com, pel camí es perden les afinitats, les simpaties transmuten en manies i les complicitats en una llosa difícil de carregar.

Si a això hi afegim que un espai tan poc personal com poden ésser un foro o un bloc, a on al darrera de una pantalla no et veus la cara amb el teu interlocutor, l’atreviment pot resultat molest, groller, ofensiu i empipador més si el que hi intervé el que busca no és la trifulca ni la desqualificació, si no l’intercanvi d’idees i l’enriquiment personal, cosa que a vegades no tothom entèn.

Va molt be treure la bilis de tant en tant, purifica per dins, però quan l’únic que supura per la boca és precisament això, el qui té el problema no és mai l’interlocutor si no nosaltres, val més la pena parar per a reflexionar i treure’n els ensenyaments que el nostre senderi ens doni a entendre i mirar d’aprofitar-los.

En la vida ens topem amb tot tipus de persones, unes valen la pena i d’altres no, em quedo amb aquelles que m’aporten coses que em fan crèixer i m’ensenyen, sigui de pròpia collita o de la d’altres que hi entenen més que jo i que en definitiva ens fan ésser a tots millor. Però fins i tot les dolentes ens fan de mestre si ets prou humil per aprendre de segons quines situacions.

Dir la darrera paraula no ens dona la raò ho fa el no entrar en conflicte entre els nostres pensaments i els nostres actes, posar d’acord el cap i el cor, arrenglerar el que fas amb el que penses i actuar en conseqüència amb això i a vegades també, quan la situació esdevé massa tensa, saber comptar fins a deu perquè no sorgeixi de dintre l’homenot barroer que mossega i digui coses que ja no tenen volta enrere, potser callar seria molt millor (o potser no).

Fins i tot els registres personals de les nostres vivències ens poden fer llegir una amenaça a on no n’hi ha cap o un retret en paraules que no el contenen o tenir la predisposició a la baralla quan l’altre no en té cap intenció (quan un no vol ….). A la fi aquí hi estem per quatre dies i tots som de carn i ós tot i que a vegades ens refugiem en l ’Olimp dels déus pagans , convivint amb criatures i faunes de difícil definició, tot s’hi escau a la vinya del senyor.

No sigui que ens despertem un bon dia al matí per a comprovar que ni el pas de la vida ni els anys no ens han fet més savis, solament més grans.

Tags:
8 Comments
  • admin
    Posted at 15:25h, 17 setembre Respon

    Ara els que heu rebut sou vosaltres dos, tu i el Fèlix, però no val la pena perdre-hi ni cinc minuts.

    Salut i €

  • Jon Kepa
    Posted at 14:47h, 17 setembre Respon

    Si jo te contara…

  • admin
    Posted at 14:43h, 17 setembre Respon

    Si ja ho he vist Jon, el volia felicitar per a ser la primera vegada des de que funciona Quirón que penja un post de collita pròpia que s’entén, però ho deixarem corre.

    Salut i €

  • Jon Kepa
    Posted at 14:22h, 17 setembre Respon

    T’ho vaig dir, ja ho tens.

  • admin
    Posted at 12:26h, 17 setembre Respon

    Hola Jon.

    És una reflexió a resultes d’això però sense centrar-la amb ningú en concret, i una mica en tots plegats.

    Potser si que hi haurà merder, però amic Jon, ningú pot preveure el que entendran els que llegeixen el que escribim, entre d’altres coses aquesta és una de les gràcies d’editar un bloc.

    Qui no vegi en la diversitat, de la classe que sia una riquessa, és realment pobre d’esperit. (aquests dies estic especialment florit amb aquestes coses, espero que no hi prengui mal)

    Salut i €

  • admin
    Posted at 12:23h, 17 setembre Respon

    Hola Trina

    És a la conclusió que vaig arrbar ja fa un cert temps en veure que avui hi som i demà potser ja no.

    No val la pena fer bandera de coses que a la fi no tenen massa importància i de vegades ens perdem per les branques sense arribar al fons.

    Amb tot en les relacions hi intervenen d’altres i que ho tingui clar jo mai voldrà dir que ho tinguin clar tots.

    A veure

  • Jon Kepa
    Posted at 11:28h, 17 setembre Respon

    Si aquesta reflexió ve al cas del que m’imagine, bravo per ella.

    No sé si els déus de l’Olimp estaran contents després de llegir les teues reflexions, igual es donen per al·ludits i comencen altra guerra.

    De vegades, quan intervenen esperits orgullosos que creuen estar en possessió de la veritat absoluta, de “la seua” veritat, a aquests els resulta molt dificil arribar a entendre que “la seua” veritat no sempre és la veritat d’altres.

    Quan aquestes persones siguen capaces d’entendre que uns altres puguen pensar radicalment diferent i que les seues opinions són tan vàlides com les d’ells, solament llavors podrem esperar que certs enfrontaments deixen de produir-se.

    M’ha agradat la teua reflexió.

    Felicitats.

  • trina
    Posted at 07:51h, 17 setembre Respon

    Eduard,
    et felicito per aquest post. S’ha de saber pòsar ordre en les emocions i els sentiments. S’ha de poder xerrar, relacionar-se, conviure, sense que ningú prengui mal, però com que és tan difícil..està bé que de tant en tant algú, com tú, ens recordi el que caldria fer en aquest laberint de les relacions personals…fer-se gran no té perquè ser negatiu, però el que sí que ho seria és fer-se gran i no madurar….gràcies amic

Post A Comment