En un país normal

estelada-1892.jpgLa història sol ésser cruel, si fa tres cents anys les tropes catalanes hagessin refusat a l’exèrcit espanyol de Felip V el Borbó, avui segurament ni seria festa, ni estaríem discutint del finançament, ni de qüestions identitàries, ni de llengua ni de res de tot això. Els problemes que tindríem serien els de qualsevol nació del nostre entorn, enfrontar-nos a una recessió econòmica galopant, intentar solucionar els problemes que planteja la immigració o coses per l’estil.

En un país normal possiblement la nostra diada seria el 23 d’Abril, dia Sant Jordi i com la resta de nacions normals, podríem cel·lebrar-la com ja es fa en aquesta jornada festiva, amb joia, i xerinola, vibraríem davant el televisor amb les victòries de les nostres seleccions i lluny de “manifiestos por la lengua” i altres conyes, el català seria reconegut i parlat en tot el principat amb plena normalitat, fins i tot en l’àmbit de l’ensenyament i la justícia.

Si fóssim un país normal des de el Prat podríem volar sense restriccions a qualsevol destí internacional sense l’encotillament d’Ibèria o AENA i fins i tot potser desplaçar-nos pel territori nacional sense haver-nos de rascar la butxaca a cada pas en els incomptables peatges que hi han, sense patir trens que no funcionen i xarxes elèctriques del segle passat. Els nostres fills assistirien a escoles de qualitat sense tenir que pagar els llibres ni el material escolar, amb el portàtil sota el braç proporcionat per una administració sense excés de funcionaris i amb els serveis d’ortodòncia de franc.

Segurament si els catalans haguèssim estat més guerrers i menys comerciants, avui  ens llevaríem a les sis del matí per anar a treballar com la resta de l’any i en lloc de commemorar una derrota, estaríem esperant que arribés el cap de setmana per poder descansar.

Però la crua i trista realitat és que avui els catalans fem normal el país dels altres i ningú ens ho vol ni tan sols valorar.