Independentisme pragmàtic

04 ag. Independentisme pragmàtic

La setmana passada, en la conversa que es va encetar en el meu darrer post, “Lluís Suñé i Extremadura“, en José Rodríguez, editor del “Observatori de cyberpolítica de Joselito” em va fer veure la posició solitària per aquells que no essent sobiranistes, defensen la necessitat de un bon finançament per a Catalunya quan conversen sobre aquest tema amb gent de la resta de l’Estat i té tota la raó amb el que em va dir.

Potser l’experiència poc agradable d’acabar discutint i fins i tot essent insultat per el típic cap calent irreflexiu, m’ha fet replantejar des de fa temps no intervindre en aquestes discussions perquè al final l’únic que t’emportes és un mal rollo espantós i el convenciment de que, independentment de l’argumentació o de la prova aportada les opinions son fermes i res les farà canviar i caldria des de les dues bandes.

Ni la recent presentació de les balances fiscals ha fet variar ni un milímetre el to del discurs dels qui tenen com a estrategia per aconseguir vots a Castella, Extremadura o Andalusia atacar recurrentment Catalunya, és més, quasi al mateix temps ha vist la llum el controvertit “Manifiesto” promogut pels imbècils de sempre en les seves proclames anticatalanes inventant-se problemes a on no existeixen, o en els continguts dels blocs de la gent del carrer que reflecteixen la creença ancestral de que els catalans som el dimoni.

I és que tradicionalment Catalunya i Espanya sempre han anat a la gresca. Jordi Pujol, va creure, vista la dificultat i el desgat al que ens sometriem emprant una tàctica rupturista i apostant seriosament per la independència, que el millor per a tots fora l’encaix de Catalunya dins d’Espanya amb un nivell d’autogovern generós i el reconeixement i respecte que mai ens han volgut donar. Vist el resultat, n’estic segur que si Pujol fos ara capaç d’anar en el temps 40 anys enrere, seria el primer defensor de la independència.

En el seu moment, l’ex president no comptava com ara amb la posició favorable dels qui tot i no declarar-se sobiranistes, experimenten el descontentament pel tracte discriminatori i abusiu dels qui haurien d’ésser els primers valedors per una integració nacional construïda sobre el reconeixement i l’armonia, sempre els ha estat molt més rendible als espanyols a tots els nivells la confrontació que la convivència tranquil·la, cada cop ho veig més clar.

En un país a on més del 50% dels seus habitants tenen l’origen espanyol, es fa realment difícil, per no dir impossible, afegir-los a la causa sobiranista amb les argumentacions identitàries o culturals que ens diferencien de la resta de l’estat i que en l’inici de la democràcia varen servir per a retornar-nos els sentiments del catalanisme que durant 40 anys s’havia reprimit, però ara sí que és factible engruixir les files dels partidaris de continuar fent via tot sols d’aquests sectors que mai es mouran per raons identitàries però que n’estan fins al cap de munt de veure com ens prenen el pel.

Aquí del que es tracta ara és decidir si es vol continuar amb la sagnía econòmica en l’aplicació de un model de solidaritat injust, que afecta a la qualitat de l’educació dels nostres fills, a l’atenció assistencial dels nostres pares i avis, a la ineficiència de una sanitat colapsada per manca de recursos, a l’acollida incontrolada d’estrangers sense capacitat ni mitjans per atendre’ls, en l’articulació impossible de un territori llastat per unes infraestructures tercermundistes o a l’erradicació de la pobresa, mentre en d’altres territoris tenen el dentista de franc, un ordinador per alumne, unes exageradament dimensionades plantilles funcionarials, un dubtós rigor en la concessió de prestacions per invalidesa i unes autovies de tres carrils en les que s’hi podria jugar un partit de futbol de una tirada perquè prou feines hi circula ningú o la possibilita t treballant només dos mesos l’any, de cobrar el subsidi rural els deu mesos restants, pagant nosaltres és clar, i això tant si ens declarem sobiranistes com si no ho fem.

Un cop analitzades les alternatives cada cop es fa més creïble el resultat de l’estudi elaborat per la gent de la UOC sobre la predisposició actual de una majoria de catalans de votar afirmativament per a la independència, si això els estès passant a Extremadura, també s’ho plantejarien.

6 Comments
  • admin
    Posted at 11:11h, 07 agost

    Hola comapny.

    Però aquí a Catalunya ja hem demostrat en escreix que votem amb una intencionalitat molt diferent depenent de les eleccions de les que es tractin, generals, autonòmiques, municipals o europees i el fet de jugar-se el futur en un referendun autodeterminant o per a decidir de fet si volem ésser o no independents seria un tauler de joc mai vist fins ara i que tots els estudis que s’han fet sobre el tema donen una majoria favorable a la independència.

    El que cal és saber-ho liderar tot això.

    Ja has vist el teu rànquing a cercabloc? enhorabona

  • saltenc
    Posted at 15:49h, 05 agost

    Una prova evident de que el que planteges no pot convertir-se en realitat són les eleccions. Gran part dels joves passen olimpicament de votar per una banda o altra, els immigrants de manera massiva voten clarament en mentalitat espanyola i els mes conscients de la situació del pais estan dividits. A part d’un ferm lideratge a casa, també fa falta un digne governant espanyol i fins avui tot ha estat un bluff i deixem dir que el mes gran bluff ha estat i és Zapatero

  • edp
    Posted at 16:54h, 04 agost

    Hola David.

    ës la reacció més lògica, a ningú li agrada que li estiguin prenent el pel permanentment i a la fi el fil porta sempre cap el mateix lloc.

    Si a Espanya només ens volen per a pagar i poca cosa més, més val fer un pensament sigui o no en català el primer pas que es faci, ja indrem temps per a definir com volem ser.

    Salut i €

  • David Montilla
    Posted at 14:42h, 04 agost

    Els darrers dies vaig ser a les Espanyes de vacances, concretament per terres de meigas, i la quantitat d’autovies noves o de recent construcció, i/o en projecte era “acollonant”, i perdona l’expressió, però és realment així. Res a veure amb les inversions en vies en aquest país en els darrers anys.
    Respecte a l’independentisme pragmàtic que planteges, cada dia en conec més, que si més no ho deixan anar en converses, farts de la sangonera espanyola…

  • admin
    Posted at 09:00h, 04 agost

    Hola Josep Mª.

    Precisament el que pretenc dir en aquest post és això, que si bé fa uns anys podiem tenir els dubtes llògics en tirar endevant un procés que ens porti a la sobirania, ja que el màxim argument que existia era l’dentitari, en l’actualitat, mantenint el volum i la importància d’aquest, a la “barca” s’hi poden afegir altres persones a les que el camí que els portarà a decidir-se favorablement per la sobirania, no tinguin res a veure amb el fet anterior.

    El maltractament econòmic i inversor i l’excusa dels espanyols per a escometre contra Catalunya amb interesos més que evidents, ha recrutat en menys temps un nombre de ciutadans favorables i això és molt bo, ara només fa falta saber-ho liderar i conduïr, o és ara o mai.

    L’estudi de l’UOC és molt significatiu en les seves conclusions.

    Salut i €

  • Josep M
    Posted at 08:53h, 04 agost

    Si coneixes cap “independentista pragmàtic” m’encantaria conèixer-lo. Això és com el mite del federalista a Espanya.
    La gent és capaç de suportar de tot, si té al costat una nació orgullosa, forta, que el defensa. Sobretot si és d’origen humil com molta immigració espanyola resident al Principat. No cal que digui que aquesta nació és l’espanyola.

    Per mi projecte de país i identitat van junts o no són res. Ah, a Estònia (o Letònia, no recordo) tenen un percentatge similar d’immigració d’origen rus. I similarment refractària. Però ells van tirar pel dret i ara són un país amb futur.

    Deixem d’excusar-nos i perllongar l’agonia.