Acostumar-se a la mort

Sempre és trist i feixuc entomar la tragèdia de la mort i a més si aquesta ve de cop i en quantitats de vides humanes difícilment assimilables. Ho és perquè la pressió mediàtica, de la premsa, dels comentaris a la feina amb els amics, ens porta inevitablement al record de les imatges i a la imaginació del que sentiríem davant de un cas així. La tragèdia al ser col·lectiva fa més mal, però no deixa de ser un munt de tragèdies individuals aplegades en un mateix instant.

És més horrorosa la mort dels 154 passatgers d’ahir a Barajas, o el degoteig dels centenars que cada any deixen la seva vida a la carretera? Quina fa més mal la tragèdia del Tsunami a Indonèsia o totes i cada una de les dones que moren per causa de la violència de gènere?, és més inhumà l’assassinat en massa perpetrat el 11M o els milers que de manera singular alimenten durant anys els telenotícies?. Possiblement l’impacte visual sigui diferent i ens serveixi per adonar-nos de que la mort és a vegades sobtada i cruel, però una per una les famílies i els amics dels qui ens han deixat experimentaran el mateix dolor íntim sigui la mort a soles o en companyia.

La crònica diària a l’Irak, les masacres perpetrades a Geòrgia, o en els conflictes tribals de l’Àfrica negre aporten al recompte de les víctimes números de quatre xifres sense parar i ves per on, hem de reconèixer que ens hem acostumat a rebre-les mentre estem dinant o prenent una copa en el bar. Ja son rutina, a força de ser repetitives és tornen habituals i en comptes de desfer-nos l’ànima les veiem normals.

Fins i tot en aquests casos l’espectacle de la tragèdia perverteix el sentiments.