Estem o no estem en crisi?

Sembla que l’evidència del deteriorament econòmic va imposant-se poc a poc. Reconèixer una crisi és dolent des de la perspectiva mediàtica per a qui està manant però és el punt imprescindible des del que començar a treballar per a redreçar la situació. Espanya afronta una crisi amb els mateixos inconvenients que en als EUA però lamentablement amb cap dels avantatges i això ens passarà una factura molt cara.

Fins el venciment dels productes vinculats a les subprime d’aquí a dotze mesos aproximadament, no haurem tocat fons. Financerament parlant serà el punt en el que un cop reconegut el forat real, els indicadors podran remuntar la clatellada, bàsicament perquè es sabrà realment quina part dels recursos disponibles destinats a la provisió podran alliberar-se per a donar liquiditat als mercats.

Mentres tant però a Espanya, l’augment de l’atur i la pujada del euroíbor fan vaticinar a les autoritats monetàries un augment de la morositat sense precedents, la darrera fase de sotrac en la que les conseqüències es traslladaran de manera evident a la població i aquestes seran molt cruels.

Que el PP hagi començat el debat en l’àmbit polític un cop esvaït l’intent del cop d’estat intern a Rajoy, és una excel·lent notícia que farà de una part que la gent prenem consciència real de la gravetat del que està passant i de l’altra perquè obligarà a prendre mesures encaminades a suavitzar els efectes d’una crisi que no existeix.