Del que diuen la majoria dels polítics en els mítings als que ens sotmeten en plena campanya electoral, com deia la meva àvia, “la meitat de la meitat”, això ens hem de creure. Des de la etiqueta que pengen al Mas com a independentista des de les files del PPC i el PSC, (ja és curiosa la coincidència de l’anàlisi, cony) fins a l’etiquetatge que en fan des d’Esquerra com un servent defensor de les polítiques de Zapatero o de soci ideal per el Rajoy, hi ha tant de tros que es fa impossible que ambdues siguin certes. El que deia, “la meitat de la meitat”.
En Puigcercós, un polític amb el que m’hi separen les formes i les intencions, va dir clarament ja fa un temps el que tots a Catalunya ja sabem, que no solament Espanya ens maltracta fiscalment engrandint el nostre dèficit any darrera l’altre per la via de recaptar dels catalans i no invertir, si no a més per a mantenir activa a casa nostra una policia fiscal que en comunitats com a Madrid i Andalusia ni saben que existeixen, i no paga ni la pena entrar en en altres temes a risc que m’acabi emprenyant de veritat.
Els va faltar temps als representants del govern andalús, ep! i a l’oposició del PP, per a sortir públicament a reclamar les disculpes pertinents, quina mandra! si els catalans haguéssim de fer el mateix cada vegada que el PSOE o el PP a la resta de l’estat ens foten una andanada i ens titllen d’insolidaris, de genocides lingüístics o coses per l’estil, no faríem altra cosa.
Està demostrat que, els processos secessionistes s’inicien en els aspectes identitaris, cultura i llengua i van evolucionant per tot el ventall possible, afegint suports fins que s’acaben consolidant en els econòmics, que son els que generalment ens toquen a tots de més a prop i més ara. En el moment en el que es pot quantificar el que tot plegat ens representa per a la nostra butxaca, que és el que ara passa, ja no tenen marxa enrere.
Dir que a la resta de l’Estat, no paga ni Deu, és posar sobra de la taula una realitat que aquest mateix mil·lió i escaix d’andalusos-catalans ens expliquen quan tornen de vacances del poble dels seus pares, la trista realitat d’aquest país de fireta en el que fins i tot el govern de torn escatima allò que es va pactar, negre sobre blanc. Els catalans ens en duem la fama quan ens toquen la pela, però els espanyols, collons de Déu, mira que els costa afluixar un euro!!. I si els enviéssim el cobrador del frac?.
Quan la Jordina em va convèncer per a visitar París, mai no hagués dit que la ciutat m’agradaria tant. París és ense cap mena de dubtes una d’aquelles capitals a on qualsevol s’hi pot sentir bé, com a casa i si a més hi afegim la tranquil·litat d’un mes d’Agost i la sensació de tenir tot el temps del món estant de vacances, encare més.
Des del tradicional passeig amb el Bateau Mouche pel Sena, menjant qualsevol plat entrant al vespre assegut a una terrassa del Barri Llatí, passejant pels carrers de Montmatre o el Pigall, prenent la fresca sota del frondosos arbres dels Jardins de Luxemburg, és una teràpia excel·lent pel descans corporal i mental i convida a desconnectar.
De París ens ha copsat però la gran pau que es respira pels seus carrers, ningú diria que es tracta de la més gran metròpolis de la vella Europa. Es podia sentir la remor del vent o les cançons de l’Edith Piaff escampant-se per les terrasses dels cafès i fins i tot el cant els ocells refugiats de la calor en els incomptables parcs. L’amabilitat d’una gent acostumada al turisme i al concepte de servei, a donar-te l’ajut o la indicació necessària en cada cas, fan que els visitants ens hi sentim ben tractats i acompanyats en tot instant.
L’extensió metropolitana amaga veritables tresors per els nostres ulls, monuments tant entranyables i coneguts com la Tour Eiffel, el Louvre, Notre Dame, el Sagrat Cor, els Invàlids o els Champs Elysées i molts d’altres que anirem veient, convertint el passeig diari en un plaer inimaginable, relaxat i planer.
Charles Aznavour ens cantà ja fa temps en aquella peça que va fer tant famosa, que estava enamorat del París del mes de Maig i nosaltres ho corroborem afegin-t’hi el mateix sentiment per a la resta de l’any, tant és així que ja volem trobar el moment per a tornar-hi a anar.
Per ajudar a planificar el nostre dia a dia (menjars, hotels, visites, etc.) i moure’ns per la ciutat us enllaço el plànol interactiu de metro i RAR de la ciutat de París i una guia de recomanacions que podreu trobar a DOPPLR, a més de la web des d’on poder adquirir les entrades per a qualsevol dels monuments de gestió estatal de França.
Avui, els companys dels informatius de TV3 han emès el documental Camí d’un somni, que relata el camí seguit pel Sandro Rosell fins a la presidència del Barça, una experiència de la que gràcies als companys Didac Lee i Trina, vaig tenir el plaer de participar des de l’entorn 2.0.
Si us hi fixeu bé hi surto un parell de vegades en el moment històric, ja que no s’havia fet mai abans, de l’entrevista pel Twitter.
Us enganxo el vídeo per si el voleu veure.
Mesos enrera, la dimissió de Tony Blair va escenificar el primer esgraó del desintegrament de la aliança occidental en contra del món musulmà que es va escenificar amb la tristament famosa foto del trio calaveres a les Açores. Li va faltar temps, entre conferència i conferència, de renegar de les seves responsabilitats en un dels més cruels assassinats massius de la nostra història.
Ara Bush jr., el que tots pensàvem que n’era el veritable artífex, o si més no la marioneta que el potent lobby jueu nord-americà havia utilitzat per aconseguir d’una tacada desballestar tot l’orient mitjà i fer-se amb la més important reserva petroliera del orbe, ens explica que ell era l’únic del seu govern que estava en contra de la guerra, realment curiós.
Algú vol fer l’aposta sobre quan trigarà a esmunyir-se com una gramarola, de les seves responsabilitats, l’altra implicat?. Aplicant la lògica més elemental si no ho fa haurem de concloure que l’Aznar és el que realment va liderar i dissenyar l’atac, senzillament, “el puto amo”.
Cada cop que s’acosten eleccions el vell i gastat diria jo, discurs de les esquerres i la dreta es repeteix cercant en el subconscient popular el registre de la por que més d’una vegada en aquest país ha guanyat algun procés electoral. És tant evident que la dicotomia ha canviat des de fa temps com preocupant el fet que, des de els aparells de propaganda de partits sobretot etiquetats com d’esquerres, davant de manca de propostes sempre va bé apel·lar l’home del sac.
La veritable discussió serà si de cas en identificar els progressistes i separar-los dels conservadors i aquest procés, per una simple classificació d’atributs que s’associen a ambdós mots, és molt més fàcil de dur a terme. Algú podria titllar al José Bono, Juan Carlos Rdez. Ibarra i a l’Alfonso Guerra de progressistes? i a Miguel Herrero de Miñón , l’ex ministre de Treball Manuel Pimentel o a l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón com a conservadors?.
Qui és més progressista, qui s’esmerça en procurar un model econòmic que fomenti l’ocupació o el que en procura el subsidi en les èpoques magres?. Qui és més conservador, qui s’entesta en una cursa folla cap un model d’estat amb prestacions per sobre de les nostres possibilitats o el que proposa que el canvi ha de venir per apostar per tot allò que ens podem pagar?. Qui procura més pel benestar social, el que elimina impostos per a fomentar l’activitat comercial o el que malbarata recursos en xecs i prestacions socials, origen de l’espiral de dèficit que ens està afectant actualment?. Qui és més progressista, el qui adapta la immigració a les possibilitats reals o el que tanca els ulls al problema social que s’ha estat creant en els darrers anys?. Finalment, qui és més conservador el qui ajuda als bancs , actors principals de la crisi financera o el que focalitza en el ciutadà el centre de la seva actuació principal?.
No ho sé, possiblement en el que contestem cada un a nivell particular a preguntes com aquestes hi trobarem la veritat.
En un col·lectiu d’alt rendiment la gestió del grup és fonamental. El Barça del Pep és un dels pocs exemples que podem trobar en l’esport professional en el que s’ha aconseguit posar per damunt del desig individual els interessos d’un equip i els resultats estan a la vista.
Les interferències es poden produir quan algun dels integrants perd de vista aquest principi i es creu per damunt del be i del mal i és en aquest moment quan la figura del líder ha d’emergir i demostrar al grup qui te l’autoritat i aplicar-la sense que li tremoli el braç i això és el que ha passat amb l’Ibra i el Barça, que aquest nano ha estat mal aconsellat.
Des del primer dia se l’ha vist absent, fora del grup i sense complicitats i el que és pitjor discutint una jerarquia que ha funcionat amb el Messi al capdavant de l’equip i el Pep conduint el timó de la nau, arribats a aquest punt és molt millor aplicar el principi aquell que diu “millor la fi d’un desastre que un desastre sense fi” i posar punt final a una relació que no porta enlloc a cap de les dues parts.
Potser l’error no ha estat vendre’l ara per 24 M€, si no haver-lo fitxat l’any anterior per 50M€ (més Eto’o al que se li podia donar el valor de mercat que haguéssim volgut però del que quedaven per amortitzar uns 5M€). De totes maneres hi ha una argumentació estrictament comptable que juga amb les amortitzacions anuals que explica que vendre l’Ibra per 24M€, no aquest any si no el que ve, quan ja s’hauran amortitzat uns 28M€ del cost, del seu traspàs és una operació acceptable, ja que el club s’estalviarà 60M€ amb aquesta operació (sou brut del jugador per els 4 anys que li quedaven) i recuperarà 24M€ dels 30M€ que li quedaven per pagar a l’Inter. Per tant i mirant fredament els números la “pèrdua” serà només de 6M€ un preu assequible per a treure’s del vestidor una bomba de rellotgeria com l’Zlatan i al bocamoll del Raiola d’un entorn que funciona perfectament.
I al final el que importa de tota aquesta qüestió és que l’equip segueixi funcionant i vist el que va passar ahir a Santander, és el que estem fent i em sembla que per molts anys, per disgust dels que vesteixen de blanc com els fantasmes. El que deiem, “molto contento” d’haver-te conegut, Ibra.
1. No t’has de prendre mai, un somnífer i un laxant la mateixa nit, si ho fas cagada l’has (mai millor dit).
2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l’any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda.
3. El millor amic de l’home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.
4. Ja té collons!, aquells que volen compartir els seus punt de vista amb nosaltres mai volen compartir els teus amb tú.
5. Una bombolla immobiliària és el que es produeix quan tots volem estirar més el braç que la màniga.
6. Si algú et diu que el Madrid és el millor equip del món és evident que no en te ni puta idea de futbol.
7. No llepis mai un ganivet de tallar carn per el tall de serra, evident, no?, doncs encare hi ha algun gamarús que en té la temptació de fer-ho! (uff quin mal que fan els punts quan miro de parlar!)
8. Les armes de destrucció massiva més potents que hi han son els rumors i els programes del cor de la Esteban a telecinco.
9. No fiquis mai els dits dins els forats d’un endoll! (et fotràs una enrampada de la hòstia!).
10. Si vols comprendre millor la teva dona prova de resistir una temporada sencera de “Sexe a Nova York”, seguiràs igual de confós que abans, però hauràs rigut una bona estona (i si ets capaç de fer-ho en V.O. practicaràs una mica d’anglès i tot).
11. Oficialment som persones adultes en el moment en el que tenim la temptació d’amagar el dia que fem els anys.
12. Les coses s’han de fer com les faig jo!, al menys fins que en més del 99,99% de les vegades algú m’explica com fer-les millor.
13. Qui no estima a les persones mai pot estimar els animals (o era al revés això? ja ho aprendre bé ens els propers 50 anys)
14. La pura llana verge és la que s’obté dels xais que corren més que el seus pastors.
15. Si algú mai t’explica que els diners no donen la felicitat, engega’l a la merda, o és un inspector d’Hisenda o director de sucursal de banc.
El meu pas per l’institut Vicens Vives de Girona va coincidir amb esdeveniments molts importants per a la recuperació de trocets de la nostra llibertat, la mort del Generalísimo Franco, les vagues i manifestacions durament reprimides del sector de la construcció i la revolta per la llibertat d’expressió que em varen portar en una acció política participativa en la que tots decidíem sobre tot, o aquesta era la impressió que en teníem.
L’assemblearisme, però no és la panacea que pot semblar per a moltes raons. L’experiència em diu que habitualment aquest sistema de decisió, premia a qui crida més i pot arribar a fer qualsevol organització ingovernable. En què és diferencia per exemple amb un sistema d’elecció per compromissaris? senzillament en que en el primer hi pot participar tothom que sigui militant de la formació, cosa que difícilment passa, (en el darrer congrés d’Esquerra 2000 sobre 10000), mentre en el segon les assemblees locals escullen els seus representants i els deleguen el seu vot afavorint realment la participació de tothom. És per això el primer més democràtic que el segon?, jo crec que no.
Les resolucions en un sistema assembleari depenen massa de l’atzar, de l’assistènciaa un Congrés, de que les obligacions personals possibilitin quedar-se en el congrés fins el final o de l’hora en que es decideixin votar les propostes i del contingut de les mateixes, quants dels que varen votar el passat cap de setmana coneixien les propostes de tots els sectors? i d’un munt de variables més que permeten la manipulació per aquells grups més actius enfront els que no ho son, fent que la representativitat, tot i que sembli el contrari, no estigui gens garantida. Fins i tot fomenta la divisió interna entre les diferents faccions, perquè els xiulets que es varen dispensar entre els partidaris de les diferents opcions que es presentaven en el congrés, s’oblidaran o simplement es guardaran en un racó a l’espera de passar la factura a la més mínima ocasió que és el que ha passat ara?.
Perquè per exemple Esquerra no va consultar a les bases la constitució dels tripartits enfront de l’opció de constitució de un govern catalanista amb CiU? o les condicions dels pactes que varen signar des de la direcció per a la seva constitució?. Per un partit que vol governar, l’assemblearisme és un llast més que una opció, que atempta contra l’estabilitat i la possibilitat d’arribar a acords a llarg termini perquè obliga a incloure en una mateixa direcció, diferents projectes polítics complicant moltíssim la tasca de govern i el projecte de la formació, fins i tot en el Congrés del 2004 que es va cel·lebrar a Lleida, la direcció d’Esquerra, comandada llavors per Carod va proposar la supressió de l’assambleísme en una clara evidència de que el sistema no es l’idoni per una formació que aspira a ser govern.
I ja per pura lògica, els resultats de les votacions posen en evidència el que és la constatació de l’absurd, l’estabilitat de tot un govern de la Generalitat, de una nació de 7,5 milions, ens mans de que poc més de 2.000 militants decideixin no trencar els acords als que varen arribar la seva direcció.
En un nou entorn 2.0 en el que la implicació, la participació i l’intercanvi d’opinions és el factor comú seria absurd negar que el sistema polític en el que ens movem ha quedat desfasat i necessita una renovació però del que estic convençut plenament és de que la solució per a fer això, no es troba en l’assemblearisme sino en dotar-nos dels mecanismes per a fomentar la participació i enfortir a l’hora l’estabilitat de les opcions.
El meu pas per l’institut Vicens Vives de Girona va coincidir amb esdeveniments molts importants per a la recuperació de trocets de la nostra llibertat, la mort del Generalísimo Franco, les vagues i manifestacions durament reprimides del sector de la construcció i la revolta per la llibertat d’expressió que em varen portar en una acció política participativa en la que tots decidíem sobre tot, o aquesta era la impressió que en teníem.
Comments