Assemblearisme, solució o problema?

19 juny Assemblearisme, solució o problema?

El meu pas per l’institut Vicens Vives de Girona va coincidir amb esdeveniments molts importants per a la recuperació de trocets de la nostra llibertat, la mort del Generalísimo Franco, les vagues i manifestacions durament reprimides del sector de la construcció i la revolta per la llibertat d’expressió que em varen portar en una acció política participativa en la que tots decidíem sobre tot, o aquesta era la impressió que en teníem.

L’assemblearisme, però no és la panacea que pot semblar per a moltes raons. L’experiència em diu que habitualment aquest sistema de decisió, premia a qui crida més i pot arribar a fer qualsevol organització ingovernable. En què és diferencia per exemple amb un sistema d’elecció per compromissaris? senzillament en que en el primer hi pot participar tothom que sigui militant de la formació, cosa que difícilment passa, (en el darrer congrés d’Esquerra 2000 sobre 10000), mentre en el segon les assemblees locals escullen els seus representants i els deleguen el seu vot afavorint realment la participació de tothom. És per això el primer més democràtic que el segon?, jo crec que no.

Les resolucions en un sistema assembleari depenen massa de l’atzar, de l’assistència a un Congrés, de que les obligacions personals possibilitin quedar-se en el congrés fins el final o de l’hora en que es decideixin votar les propostes i del contingut de les mateixes, quants dels que varen votar el passat cap de setmana coneixien les propostes de tots els sectors? i d’un munt de variables més que permeten la manipulació per aquells grups més actius enfront els que no ho son, fent que la representativitat, tot i que sembli el contrari, no estigui gens garantida. Fins i tot fomenta la divisió interna entre les diferents faccions, perquè els xiulets que es varen dispensar entre els partidaris de les diferents opcions que es presentaven en el congrés, s’oblidaran o simplement es guardaran en un racó a l’espera de passar la factura a la més mínima ocasió que és el que ha passat ara?.

Perquè per exemple Esquerra no va consultar a les bases la constitució dels tripartits enfront de l’opció de constitució de un govern catalanista amb CiU? o les condicions dels pactes que varen signar des de la direcció per a la seva constitució?. Per un partit que vol governar, l’assemblearisme és un llast més que una opció, que atempta contra l’estabilitat i la possibilitat d’arribar a acords a llarg termini perquè obliga a incloure en una mateixa direcció, diferents projectes polítics complicant moltíssim la tasca de govern i el projecte de la formació, fins i tot en el Congrés del 2004 que es va cel·lebrar a Lleida, la direcció d’Esquerra, comandada llavors per Carod va proposar la supressió de l’assambleísme en una clara evidència de que el sistema no es l’idoni per una formació que aspira a ser govern.

I ja per pura lògica, els resultats de les votacions posen en evidència el que és la constatació de l’absurd, l’estabilitat de tot un govern de la Generalitat, de una nació de 7,5 milions, ens mans de que poc més de 2.000 militants decideixin no trencar els acords als que varen arribar la seva direcció.

En un nou entorn 2.0 en el que la implicació, la participació i l’intercanvi d’opinions és el factor comú seria absurd negar que el sistema polític en el que ens movem ha quedat desfasat i necessita una renovació però del que estic convençut plenament és de que la solució per a fer això, no es troba en l’assemblearisme sino en dotar-nos dels mecanismes per a fomentar la participació i enfortir a l’hora l’estabilitat de les opcions.

Parla d’això també

1Comment
  • Assemblees i democràcia — Platxèria
    Posted at 22:11h, 24 octubre

    […] pendent fer aquest post, a partir d’un altre de l’Eduard Díaz, que va començar el tema al seu bloc EDP Continuarà… PD2- Sembla que m’han […]