Solidaritat i responsabilitat a parts iguals

Un dels errors més greus en els que varem caure en aquest país en recuperar la democràcia va ser la creació de un híbrid estrany que pretenia ser federalista sense ésser-ho. Davant la reivindicació d’autogovern per part principalment de Catalunya i Euskadi, les úniques comunitats amb un sentiment nacional diferenciat d’Espanya, ens varem treure de la màniga l’estat autonòmic o el que es va conèixer en el seu temps com el “cafè per a tots“, jo hi afegiria amb magdalena i tot.

La creació d’aquests 17 universos particulars que varen servir entre d’altres coses per a disparar la nòmina política, la duplicació d’administracions i poca cosa més, ha creat també un nou fals sentiment “nacionalista” extremeny, andalús, càntabre que impossibilita el debat en termes reals, tots son nacionalistes quan es tracta de cobrar el que altres paguem, és clar. En el fons la discussió que avui vivim sobre el finançament te molt a veure amb això. Si Espanya fos un país federal, una nació d’estats o un estat de nacions, ja tindriem els mecanismes per enllestir aquests problemes sense tenir que organitzar un sopar.

És normal que qui ha estat rebent recursos durant 35 anys, curiosament comunitats majoritàriament governades pels socialistes, sense haver de justificar-ne ni la destinació ni el resultat final de l’aportació en el desenvolupament del seu territori, es reboti quan veu proper el tancament de l’aixeta, el que ja no ho es tant de normal, és que els qui l’hem fet rajar tot aquest temps haguem trigant tant a plantar-nos i reclamar el que és de justícia. Això a Europa ja ho han vist fa anys, definint l’objectiu prioritari de la solidaritat i fent-lo transparent a tothom, controlant la destinació dels recursos i el més important, limitant-la en el temps per a no crear la sensació al que se’n beneficia, que la moma els durarà per a sempre i que s’han d’espavilar.

Quan expliques a un francés o a un alemany com funcionen les “peonadas” o com s’ha fet créixer la plantilla funcionarial a comunitats com Andalucia, un de cada quatre llocs de treball i Extremadura, un de cada tres, se’ls posa la pell de pollastre i no acaben d’entendre com hem pogut viure així durant tant de temps, jo tampoc la veritat.