Solidaritat i responsabilitat a parts iguals

26 maig Solidaritat i responsabilitat a parts iguals

Un dels errors més greus en els que varem caure en aquest país en recuperar la democràcia va ser la creació de un híbrid estrany que pretenia ser federalista sense ésser-ho. Davant la reivindicació d’autogovern per part principalment de Catalunya i Euskadi, les úniques comunitats amb un sentiment nacional diferenciat d’Espanya, ens varem treure de la màniga l’estat autonòmic o el que es va conèixer en el seu temps com el “cafè per a tots“, jo hi afegiria amb magdalena i tot.

La creació d’aquests 17 universos particulars que varen servir entre d’altres coses per a disparar la nòmina política, la duplicació d’administracions i poca cosa més, ha creat també un nou fals sentiment “nacionalista” extremeny, andalús, càntabre que impossibilita el debat en termes reals, tots son nacionalistes quan es tracta de cobrar el que altres paguem, és clar. En el fons la discussió que avui vivim sobre el finançament te molt a veure amb això. Si Espanya fos un país federal, una nació d’estats o un estat de nacions, ja tindriem els mecanismes per enllestir aquests problemes sense tenir que organitzar un sopar.

És normal que qui ha estat rebent recursos durant 35 anys, curiosament comunitats majoritàriament governades pels socialistes, sense haver de justificar-ne ni la destinació ni el resultat final de l’aportació en el desenvolupament del seu territori, es reboti quan veu proper el tancament de l’aixeta, el que ja no ho es tant de normal, és que els qui l’hem fet rajar tot aquest temps haguem trigant tant a plantar-nos i reclamar el que és de justícia. Això a Europa ja ho han vist fa anys, definint l’objectiu prioritari de la solidaritat i fent-lo transparent a tothom, controlant la destinació dels recursos i el més important, limitant-la en el temps per a no crear la sensació al que se’n beneficia, que la moma els durarà per a sempre i que s’han d’espavilar.

Quan expliques a un francés o a un alemany com funcionen les “peonadas” o com s’ha fet créixer la plantilla funcionarial a comunitats com Andalucia, un de cada quatre llocs de treball i Extremadura, un de cada tres, se’ls posa la pell de pollastre i no acaben d’entendre com hem pogut viure així durant tant de temps, jo tampoc la veritat.

4 Comments
  • admin
    Posted at 17:39h, 26 maig

    Hola Dessmond.

    El més fotut de tot és que sembla que el canvi en aquest país s’ha de fer cada 50 anys, el vam fer d’aquella manera, amb els militars i les forces vives espectants per a veure que passava.

    Quan els mateixos que donaven suport a la dictadura varen veure el xollo que tenien amb el model autonòmic, s’hi varen arrepar com llagastes fins avui.

    Esperem que entre tots fem la suficient força per a canviar-ho i per establir, com passa a qualsevol país minimament modern, que els canvis s’han de plantejar cada 4 ó 5 anys com a molt i sense que passi res. fins i tot a Alemanya el fet que es mori un magistrat del constitucional la democràcia continua vivint com si res, el mateix ha de passsar aquí.

    Salut i €

  • Dessmond
    Posted at 17:33h, 26 maig

    Molt d’acord amb el que dius en el teu post. Quan intentes explicar com funciona Espanya es fa molt difícil d’entendre, perquè és un cas únic. Enlloc al món li diuen “solidaritat” a una cosa que te la fan fer obligadament i sense tenir opció a res més. Mentalment veus que Espanya és una galàxia a part. Que cal veure aquesta visió tan particular de la vida quan pot durar. Perquè enlloc més del món funciona.

  • admin
    Posted at 15:01h, 26 maig

    Aquesta també, Pep, aquesta també.

  • Té la mà Maria
    Posted at 11:40h, 26 maig

    un del errors més grans va ser conservar la monarquia i tota la seva rècula i duquesat’s d’Alba