Gustos i disgustos

23 maig Gustos i disgustos

M’agrada l’amanida de tomàquet. Tot i que a Girona no mengem amanida de tomàquet, sinó que majoritàriament mengem “tomata amanida”. El que més m?agrada és la grana. Sobretot, del tomàquet de la pera o de Montserrat, aquell tomàquet gros, a vegades obscenament gros, i que quan el talles et sorprèn la seva buidor, la quantitat d’espai perdut que podria ser ple d’aquell deliciós sabor d’estiu, i en canvi és ple d’aire i prou.

I al fons, els ramells de grana, un xic gelatinosos, suaus a la gola, que llisquen cap avall en un tres i no res. Al meu fill no li agrada la grana, i fem intercanvis: polpa per grana. Hi ha gustos per a tot. El millor, el final del festí que ofereix la plata d’amanida. El fons de barreja d’oli, sal i vinagre, amb tota la grana que ha anat caient dels bocins de tomàquet que la família ha picossejat de la plata comuna i que suren esperant ser recollits amb una queixalada de pa cruixent que s’amararà de gust de tarda de diumenge d’agost.

 No m’agraden els comandaments a distància de la tele. Bé, no és que no m’agradin, és clar que m’agraden, que era una murga abans, quan t’havies d’alçar per apujar la veu, per canviar de cadena. Ben pensat, però, abans només hi havia Televisión Española i allò que en dèiem “l’uhf”, que ara és La2, i que només emetia algunes hores al dia i programes més aviat amb poca audiència. Oh, i quan la tele s’acabava a mitjanit, amb l’himne de l’Estat espanyol i amb imatges, primer del dictador i més tard del rei? I tot darrere, res, un so insuportable piiiiiiiiiiiiiiii!- i la “carta de ajuste”. Doncs això, que no hagués servit de res, aleshores, el comandament a distància, oi? I ara, dic, no m’agrada perquè per alguna llei que no conec, per algun conveni que juro que mai no he signat, el comandament a distància sempre està en mans del meu home, que és el rei del zaping. I a mi, si un cosa em posa nerviosa, és aquell anar i venir d’imatges. Sempre dic el mateix: no sóc exigent, posa el que vulguis, però, sisplau!, una cosa. No suporto que quan estic a punt de descobrir la vida sexual dels pingüins de la Patagònia el meu cervell s’hagi d’adaptar a la final del campionat francès de billar, i quan ja estic pendent de si la bola vermella passarà pel forat o no, la meva retina capti el camarot dels germans Marx. I això, a una velocitat semblant a la d’Alonso a les xicanes de Montmeló.

M’agrada el bàsquet. Moltíssim. I això que quan el practicava, de petita, van fer tot el possible perquè l’avorrís. Jo era alta, molt alta, però molt poc àgil i totalment descoordinada. I no vaig tenir la sort de trobar cap entrenador que sabés treure profit de la meva alçada. I com que aleshores no estàvem tan carregats de tonteries com ara, i la mainada no es traumatitzava tan fàcilment com ara, les normes de joc eren molt diferents, i si un jugador no jugava, no jugava, i no passava res no com ara, que tots els nens han de jugar un mínim de dues parts. O sigui que em vaig passar quatre anys a la banqueta. No vaig jugar ni un partit. Ni un minut. Absolutament res. Sembla mentida, oi? Doncs és cert. Mai no vaig jugar. Anys més tard, ja a la universitat, vaig tornar a apuntar-me a un equip. I aleshores sí que vaig jugar, tot i que ja era massa tard per fer res de bo. Malgrat tot això, però, m’agrada molt el bàsquet, i enguany tinc un dilema. Vaig decidir a principi de la temporada americana que aquesta vegada seria seguidora dels Celtics i no dels Lakers, com sempre. Amb en Kevin Garnett allà, a més d’en Ray Allen i en Paul Pierce, era molt temptador. Però quan fa uns mesos en Pau, el nostre Pau, va anar a compartir l’Olimp amb en Kobe! ospa, ospa, ospa! Havien canviat les condicions de manera determinant. I ara, que tot fa preveure que als play-off hi seran tots dos, verds i grocs Què faig? Què faig? Què faig? No ho sé. No sé a favor de qui m’asseuré a mirar els partits. Però sí que sé una cosa: que si l’anell se l’emporten els de Boston, aniré l’endemà a treballar amb la samarreta dels Celtics. Després de tants anys de sequera, s’ho mereixen.

No m’agrada la gent incívica amb un volant entre les mans. L’individu amb la furgoneta de Piscines “XXX” no sé perquè encara tinc la delicadesa de no escriure el nom sencer de l’empresa- que va topar per darrere contra el meu cotxe i es va negar a fer papers. La conductora del Nissan Almera de color verd que avui s’ha estalviat tota la cua de la rotonda d’Emili Grahit i ha passat totalment de la línia contínua del pont de la Font del Rei, maniobra amb la qual m’ha tallat el pas descaradament, i que segurament hauria de reclamar a la Nissan, perquè anant tot darrere seu he comprovat que li van vendre un cotxe sense intermitents. Ni molt menys la noieta moderna i descarada que per la finestreta del seu Peugeot 206 platejat ha anat abocant la cendra de la cigarreta, segurament per no empudegar el seu cotxe quin fàstic, oi?, la pudor de cendra freda dins un cotxe? molt millor embrutar la ciutat i arriscar-se a provocar un incendi forestal quan aquest acte va seguit de llençar la burilla encesa als marges d’una carretera rural.

Hi ha moltes més coses que m’agraden, per sort, moltes més de les que no m’agraden. I l’última que vull dir que m’agrada és l’oportunitat que m’ha donat l’EDP d’escriure en el seu bloc.

marta.jpgVaig tenir el primer contacte amb la Marta Puig, a partir del sopar de la Girosfera i uns dies més tard en un dinar amb en Jordi Pujol i la seva esposa Marta Ferrusola a les Goges, a pesar d’haver coincidit en el temps en un munt de llocs i el més curiós de tot, amb la quantitat de coses que tenim en comú, l’admiració per Jordi Pujol, la militància a Convergència, editar un bloc … i ara l’amanida de tomàquet de la pera, i el bàsquet NBA, tot i que jo segueixo fidel als Lakers des que els vaig descobrir els divendres seguint les retransmisions del Ramón Trecet, al Ferdinand Lewis Alcindor (el Kareem Abdul Jabbar), Màgic Jhonson i companyia, els dos compartim també cognom, ella de primer i jo de segon i som usuaris de Mac tots dos, no haviem coincidit mai abans.

La Marta Puig treballa a la UdG i te un peu a Girona i l’altre a Vallromanes i també igual que jo, és usuària de la xarxa des de les èpoques d’infovia i els mòdems de mig quilo, els xats i les BBS. Ella mateixa confessa que “Si mai em perdo en una illa deserta, hi vull tres coses: un portàtil amb connexió a Internet, un estoc d’insecticida que no s’esgoti fins que arribi el vaixell de salvament, i pà amb tomàquet i pernil. Amb això crec que podria passar-hi uns quants dies sense gaire problemes, ans al contrari: on s’ha de signar per aconseguir aquestes vacances“.

Edita el bloc Elkarrizketa que també visito sovint i que tinc en els recomanats del meu bloc.

2 Comments
  • Mar
    Posted at 11:33h, 25 maig

    és una solució, però a mi no m’agrada gaire estar sola, ni que sigui per mirar la tele… tot i que m’hi hauré de començar a acostumar, ja ho veig a venir.

  • admin
    Posted at 17:51h, 23 maig

    Ah! i me’n oblidava Marta, a casa el comandament de la tele tampoc el tinc jo !!! (per això m’he comprat una tele per a mi sol !, ja, ja, ja).

    Salut i €