Image Image Image Image Image

Sota les porxades de la rambla. {girona}

Share on TwitterShare via email

Del que diuen la majoria dels polítics en els mítings als que ens sotmeten en plena campanya electoral, com deia la meva àvia, “la meitat de la meitat”, això ens hem de creure. Des de la etiqueta que pengen al Mas com a independentista des de les files del PPC i el PSC, (ja és curiosa la coincidència de l’anàlisi, cony) fins a l’etiquetatge que en fan des d’Esquerra com un servent defensor de les polítiques de Zapatero o de soci ideal per el Rajoy, hi ha tant de tros que es fa impossible que ambdues siguin certes. El que deia, “la meitat de la meitat”.

En Puigcercós, un polític amb el que m’hi separen les formes i les intencions, va dir clarament ja fa un temps el que tots a Catalunya ja sabem, que no solament Espanya ens maltracta fiscalment engrandint el nostre dèficit any darrera l’altre per la via de recaptar dels catalans i no invertir, si no a més per a mantenir activa a casa nostra una policia fiscal que en comunitats com a Madrid i Andalusia ni saben que existeixen, i no paga ni la pena entrar en en altres temes a risc que m’acabi emprenyant de veritat.

Els va faltar temps als representants del govern andalús, ep! i a l’oposició del PP, per a sortir públicament a reclamar les disculpes pertinents, quina mandra! si els catalans haguéssim de fer el mateix cada vegada que el PSOE o el PP a la resta de l’estat ens foten una andanada i ens titllen d’insolidaris, de genocides lingüístics o coses per l’estil, no faríem altra cosa.

Està demostrat que, els processos secessionistes s’inicien en els aspectes identitaris, cultura i llengua i van evolucionant per tot el ventall possible, afegint suports fins que s’acaben consolidant en els econòmics, que son els que generalment ens toquen a tots de més a prop i més ara. En el moment en el que es pot quantificar el que tot plegat ens representa per a la nostra butxaca, que és el que ara passa, ja no tenen marxa enrere.

Dir que a la resta de l’Estat, no paga ni Deu, és posar sobra de la taula una realitat que aquest mateix mil·lió i escaix d’andalusos-catalans ens expliquen quan tornen de vacances del poble dels seus pares, la trista realitat d’aquest país de fireta en el que fins i tot el govern de torn escatima allò que es va pactar, negre sobre blanc. Els catalans ens en duem la fama quan ens toquen la pela, però els espanyols, collons de Déu, mira que els costa afluixar un euro!!. I si els enviéssim el cobrador del frac?.

Share on TwitterShare via email

Quan la Jordina em va convèncer per a visitar París, mai no hagués dit que la ciutat m’agradaria tant. París és ense cap mena de dubtes una d’aquelles capitals a on qualsevol s’hi pot sentir bé, com a casa i si a més hi afegim la tranquil·litat d’un mes d’Agost i la sensació de tenir tot el temps del món estant de vacances, encare més.

Des del tradicional passeig amb el Bateau Mouche pel Sena, menjant qualsevol plat entrant al vespre assegut a una terrassa del Barri Llatí, passejant pels carrers de Montmatre o el Pigall, prenent la fresca sota del frondosos arbres dels Jardins de Luxemburg, és una teràpia excel·lent pel descans corporal i mental i convida a desconnectar.

De París ens ha copsat però la gran pau que es respira pels seus carrers, ningú diria que es tracta de la més gran metròpolis de la vella Europa. Es podia sentir la remor del vent o les cançons de l’Edith Piaff escampant-se per les terrasses dels cafès i fins i tot el cant els ocells refugiats de la calor en els incomptables parcs. L’amabilitat d’una gent acostumada al turisme i al concepte de servei, a donar-te l’ajut o la indicació necessària en cada cas, fan que els visitants ens hi sentim ben tractats i acompanyats en tot instant.

L’extensió metropolitana amaga veritables tresors per els nostres ulls, monuments tant entranyables i coneguts com la Tour Eiffel, el Louvre, Notre Dame, el Sagrat Cor, els Invàlids o els Champs Elysées i molts d’altres que anirem veient, convertint el passeig diari en un plaer inimaginable, relaxat i planer.

Charles Aznavour ens cantà ja fa temps en aquella peça que va fer tant famosa, que estava enamorat del París del mes de Maig i nosaltres ho corroborem afegin-t’hi el mateix sentiment per a la resta de l’any, tant és així que ja volem trobar el moment per a tornar-hi a anar.

Per ajudar a planificar el nostre dia a dia (menjars, hotels, visites, etc.) i moure’ns per la ciutat us enllaço el plànol interactiu de metro i RAR de la ciutat de París i una guia de recomanacions que podreu trobar a DOPPLR, a més de la web des d’on poder adquirir les entrades per a qualsevol dels monuments de gestió estatal de França.

I ara a disfrutar!

Informació molt útil sobre París

Canal de fotos de París a Flickr

Guia interactiva transports de París (METRO, RAR i BUS)

Compra entrades on-line

Els capítols d’aquest viatge estaran distribuïts en 11 capítols coincidents amb els 11 dies de la nostra estada:

Share on TwitterShare via email

Avui, els companys dels informatius de TV3 han emès el documental Camí d’un somni, que relata el camí seguit pel Sandro Rosell fins a la presidència del Barça, una experiència de la que gràcies als companys Didac Lee i Trina, vaig tenir el plaer de participar des de l’entorn 2.0.

Si us hi fixeu bé hi surto un parell de vegades en el moment històric, ja que no s’havia fet mai abans, de l’entrevista pel Twitter.

Us enganxo el vídeo per si el voleu veure.

Share on TwitterShare via email

Mesos enrera, la dimissió de Tony Blair va escenificar el primer esgraó del desintegrament de la aliança occidental en contra del món musulmà que es va escenificar amb la tristament famosa foto del trio calaveres a les Açores. Li va faltar temps, entre conferència i conferència, de renegar de les seves responsabilitats en un dels més cruels assassinats massius de la nostra història.

Ara Bush jr., el que tots pensàvem que n’era el veritable artífex, o si més no la marioneta que el potent lobby jueu nord-americà havia utilitzat per aconseguir d’una tacada desballestar tot l’orient mitjà i fer-se amb la més important reserva petroliera del orbe, ens explica que ell era l’únic del seu govern que estava en contra de la guerra, realment curiós.

Algú vol fer l’aposta sobre quan trigarà a esmunyir-se com una gramarola, de les seves responsabilitats, l’altra implicat?. Aplicant la lògica més elemental si no ho fa haurem de concloure que l’Aznar és el que realment va liderar i dissenyar l’atac, senzillament, “el puto amo”.

Share on TwitterShare via email

Cada cop que s’acosten eleccions el vell i gastat diria jo, discurs de les esquerres i la dreta es repeteix cercant en el subconscient popular el registre de la por que més d’una vegada en aquest país ha guanyat algun procés electoral. És tant evident que la dicotomia ha canviat des de fa temps com preocupant el fet que, des de els aparells de propaganda de partits sobretot etiquetats com d’esquerres, davant de manca de propostes sempre va bé apel·lar l’home del sac.

La veritable discussió serà si de cas en identificar els progressistes i separar-los dels conservadors i aquest procés, per una simple classificació d’atributs que s’associen a ambdós mots, és molt més fàcil de dur a terme. Algú podria titllar al José Bono, Juan Carlos Rdez. Ibarra i a l’Alfonso Guerra de progressistes? i a Miguel Herrero de Miñón , l’ex ministre de Treball Manuel Pimentel o a l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón com a conservadors?.

Qui és més progressista, qui s’esmerça en procurar un model econòmic que fomenti l’ocupació o el que en procura el subsidi en les èpoques magres?. Qui és més conservador, qui s’entesta en una cursa folla cap un model d’estat amb prestacions per sobre de les nostres possibilitats o el que proposa que el canvi ha de venir per apostar per tot allò que ens podem pagar?. Qui procura més pel benestar social, el que elimina impostos per a fomentar l’activitat comercial o el que malbarata recursos en xecs i prestacions socials, origen de l’espiral de dèficit que ens està afectant actualment?. Qui és més progressista, el qui adapta la immigració a les possibilitats reals o el que tanca els ulls al problema social que s’ha estat creant en els darrers anys?. Finalment, qui és més conservador el qui ajuda als bancs , actors principals de la crisi financera o el que focalitza en el ciutadà el centre de la seva actuació principal?.

No ho sé, possiblement en el que contestem cada un a nivell particular a preguntes com aquestes hi trobarem la veritat.

Share on TwitterShare via email

En un col·lectiu d’alt rendiment la gestió del grup és fonamental. El Barça del Pep és un dels pocs exemples que podem trobar en l’esport professional en el que s’ha aconseguit posar per damunt del desig individual els interessos d’un equip i els resultats estan a la vista.

Les interferències es poden produir quan algun dels integrants perd de vista aquest principi i es creu per damunt del be i del mal i és en aquest moment quan la figura del líder ha d’emergir i demostrar al grup qui te l’autoritat i aplicar-la sense que li tremoli el braç i això és el que ha passat amb l’Ibra i el Barça, que aquest nano ha estat mal aconsellat.

Des del primer dia se l’ha vist absent, fora del grup i sense complicitats i el que és pitjor discutint una jerarquia que ha funcionat amb el Messi al capdavant de l’equip i el Pep conduint el timó de la nau, arribats a aquest punt és molt millor aplicar el principi aquell que diu “millor la fi d’un desastre que un desastre sense fi” i posar punt final a una relació que no porta enlloc a cap de les dues parts.

Potser l’error no ha estat vendre’l ara per 24 M€, si no haver-lo fitxat l’any anterior per 50M€ (més Eto’o al que se li podia donar el valor de mercat que haguéssim volgut però del que quedaven per amortitzar uns 5M€). De totes maneres hi ha una argumentació estrictament comptable que juga amb les amortitzacions anuals que explica que vendre l’Ibra per 24M€, no aquest any si no el que ve, quan ja s’hauran amortitzat uns 28M€ del cost, del seu traspàs és una operació acceptable, ja que el club s’estalviarà 60M€ amb aquesta operació (sou brut del jugador per els 4 anys que li quedaven) i recuperarà 24M€ dels 30M€ que li quedaven per pagar a l’Inter. Per tant i mirant fredament els números la “pèrdua” serà només de 6M€ un preu assequible per a treure’s del vestidor una bomba de rellotgeria com l’Zlatan i al bocamoll del Raiola d’un entorn que funciona perfectament.

I al final el que importa de tota aquesta qüestió és que l’equip segueixi funcionant i vist el que va passar ahir a Santander, és el que estem fent i em sembla que per molts anys, per disgust dels que vesteixen de blanc com els fantasmes. El que deiem, “molto contento” d’haver-te conegut, Ibra.

Il·lustració de Carlos Rivaherrera

Share on TwitterShare via email

1. No t’has de prendre mai, un somnífer i un laxant la mateixa nit, si ho fas cagada l’has (mai millor dit).

2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l’any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda.

3. El millor amic de l’home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.

4. Ja té collons!, aquells que volen compartir els seus punt de vista amb nosaltres mai volen compartir els teus amb tú.

5. Una bombolla immobiliària és el que es produeix quan tots volem estirar més el braç que la màniga.

6. Si algú et diu que el Madrid és el millor equip del món és evident que no en te ni puta idea de futbol.

7. No llepis mai un ganivet de tallar carn per el tall de serra, evident, no?, doncs encare hi ha algun gamarús que en té la temptació de fer-ho! (uff quin mal que fan els punts quan miro de parlar!)

8. Les armes de destrucció massiva més potents que hi han son els rumors i els programes del cor de la Esteban a telecinco.

9. No fiquis mai els dits dins els forats d’un endoll! (et fotràs una enrampada de la hòstia!).

10. Si vols comprendre millor la teva dona prova de resistir una temporada sencera de “Sexe a Nova York”, seguiràs igual de confós que abans, però hauràs rigut una bona estona (i si ets capaç de fer-ho en V.O. practicaràs una mica d’anglès i tot).

11. Oficialment som persones adultes en el moment en el que tenim la temptació d’amagar el dia que fem els anys.

12. Les coses s’han de fer com les faig jo!, al menys fins que en més del 99,99% de les vegades algú m’explica com fer-les millor.

13. Qui no estima a les persones mai pot estimar els animals (o era al revés això? ja ho aprendre bé ens els propers 50 anys)

14. La pura llana verge és la que s’obté dels xais que corren més que el seus pastors.

15. Si algú mai t’explica que els diners no donen la felicitat, engega’l a la merda, o és un inspector d’Hisenda o director de sucursal de banc.

Share on TwitterShare via email
Scroll to Top

To Top

ecologia

17

abr
2008

14 Comments

In ecologia

By edp

Les 5 raons de la gent de l’Ebre

On 17, abr 2008 | 14 Comments | In ecologia | By edp

Veient l’abús persistent que l’ACA està duent a terme en la sobreexplotació del Ter, simplement per la priorització demogràfica enfront els legítims interessos de uns pocs agricultors gironins, s’entén que des de les terres del Ebre estiguin amb la mosca darrera l’orella amb el transvasament que ara es propossa des del govern. No volen i tenen tota la raó que els prenguin el pel. A la gent de Girona ja ens ho estan fent des de fa molt de temps.

No és just que des de l’entorn d’aquelles organitzacions que no fa ni 5 anys estaven en l’oposició, els donaven suport, organitzaven manifestacions i signaven acords comprometent-se a no pactar amb ningú que defensés el model de transvasaments, es llencin ara missatges que pretenen mostrar com a insolidaritat el que no és res mes que la lògica prevenció. Qui, des de la classe política governant pot retreure sense posar-se vermell els qui defensen l’Ebre veient la restrillera d’incompliments que s’han perpetrat amb el Ter?.

Jo entenc les reaccions de la gent de l’Ebre, en base a les respostes a cinc preguntes que us formulo:

  1. Les poblacions que envolten Barcelona, estan farcides de urbanitzacions de xalets adossats, que precisen aigua per a veure, regar els jardins i omplir les piscines dels qui hi viuen, és evident que el model urbanístic aplicat en el territori, és erroni. Qui és l’insolidari el que avui es manifesta o els qui han permès tot això sense preveure’n les conseqüències?
  2. El tractament que es fa dels acords adoptats per l’ACA amb els compromisos amb els gironins sobre els manteniments dels cabals ecològics en el transvasament del Ter, ja fa anys que s’incompleixen de manera reiterativa. És censurable que veient això des de Tarragona no es vulgui caure en el mateix parany?.
  3. La deixadesa de les infraestructures de l’aigua que serveixen per abastir la zona metropolitana de Barcelona fan que es perdin mes del 25% del aigua que transporten i això és inadmissible. Com poden demanar als agricultors que actualitzin els seus sistemes de reg, quan l’administració no ho fa amb les xarxes de transport i han estat llençant l’aigua durant anys pel clavegueram?.
  4. Els alts impostos que paguem els catalans en el rebut de l’aigua, per sanejament, infraestructures i consums mínims no es veuen correspostos amb uns serveis que previnguin situacions com la que estem vivint aquest dies. A on van a parar tots aquests milions que es recapten per aquests conceptes?, en l’optimització de un sistema que fa figa, segur que no.
  5. La demagògia obstruccionista enfront a les polítiques de transvasaments, construccions d’infraestructures (desaladores i depuradores) i de la connexió de conques a nivell català fa que a dia d’avui no tinguem aquest problema resolt. A qui li hen de demanar explicacions els catalans, per els 4 anys perduts per l’interconnexió de les conques o el retard de la desaladora de Barcelona simplement per l’assignació de la titularitat de les obres?

Perquè la població de Barcelona no pot ressistir un hipotètic període de restricció de subministrament i en canvi els de Girona, Tarragona o Lleida si que podem i de fet ja ho hem patit?. Responguin-me si us plau.

Share on TwitterShare via email

Tags | , , ,

Comments

  1. Un par de comentarios, sólo para tocar la pera en esto del despilfarro del agua…

    - La ciudad de Barcelona y su área metropolitana tienen la menor densidad de personas que vivan en “urbanizaciones” o que tengan campos de golf y jardines del resto de Catalunya. Desengañémonos un tío de Cornellá consume menos agua que uno de Santa Coloma de Farnés… Incluso el riego urbano va por la vía de aguas freáticas en gran parte del área metropolitana por tanto si vamos a eso estaremos minusvalorando los efectos que tiene en el consumo, traslado del agua, etc… de las provincias de Girona, Lleida y parte de Tarragona por su dispersión.

    - La provincia de Girona, donante neta de agua es la más deficitaria energéticamente, ¿hablamos de reequilibrio territorial?, podemos tratarlo, la provincia catalana y española con mayor PIB por cápita y calidad de vida, es la que menos solidaridad energética tiene y una de las que más gasto de agua urbana por habitante tiene precisamente por un factor importante: el turismo veraniego.
    - La red de abastecimiento de agua urbana en el área metropolitana es la más eficaz y la que menos pérdidas tiene de toda Catalunya. Tal vez si hay que evitar pérdidas podríamos mirar en que se gasta el dinero de la provincia más rica de Catalunya.
    - Si contamos el consumo de agua urbano e industrial, también el área metropolitana es la que menos gasta, en gran parte porqué no tiene casi agricultura, y esta supone el gasto del 70% del agua, Aún con un mayor número de industrias que consumen agua, la ratio por habitante es menor.
    - Además el litro de agua en el área metropolitana es la más cara de Catalunya, en el resto de Catalunya se cobra menos…

    Entonces, ¿porqué se ataca las necesidades de agua de la zona que menos consume por habitante, mejor red de distribución para evitar pérdidas tiene, menos “gastos innecesarios o evitables” tiene y más paga por el agua que consume en base a una supuesta insolidaridad territorial?… En fín, lo dejo para la reflexión.

  2. admin

    Hola José.

    No es así, hombre, no es así.

    Veamos, el que diga que se entiende las reticencias de la gente del Ebro a prolongar el trasvase, no quiere decir de ninguna manera que se niegue el derecho de la gente a disponer de agua. Puntualizado esto sigo.

    La zona que ahora sufre del peligro del desabastecimiento, es la que mayor crecimiento ha sufrido en los últimos 5 años, y si bin es verdad que el consumo de agua es menor por habitante, la demanda de agua en global, ha crecido, porque en la zona metropolitana de Barcelona así lo ha hecho.

    El suministro de agua debería ser una de las variables para autorizar proyectos urbanísticos que en el pasado reciente han proliferado como setas en los alreddores de Barcelona, cosa que hasta ahora no se ha hecho.

    Pra mi tan importante es una persona de barcelona como otra de Santa Coloma de Farners, sin embarlo esta última en los ultimos años ha tenido que sufrir restricciones en el suministro ed agua y no ha pasado nada. ¿Porque es tan grave que los del área de Barcelona tengan que pasarse 5 ó 6 meses con restricciones cuando a otros en Girona llevan años ahciéndolo?.

    La gestión de la captación de las aguas del Ter, es el mayor despropósito ecológico que ha llevado a cabo un gobierno que se autoetiqueta como ecologista, y no por permitir la muerte del sector agrícola del bajo Ter, sino por permitir la MUERTE de un rio y todo su ecosistema, ¡eso si podemos permitírnoslo?.

    En la modernización de los sistemas de riego, totalmente de acuerdo, si lo estamos también en la de las estructuras de transporte cuyo presidente de la ACA reconoció la pérdida de un 25% de la provisión cuando la tasa considerada normal es del 5 al 8%, Y si al final decidimos dejar morir nuestra agricultura, ¿donde deberemos de acudir a comprar los alimentos?.

    A Girona, José, sólo le faltaría ser también solidaria con la generación electrica a la que contribuye soportando TODAS las lineas de alta tensión provenientes de Francia, que cruzan por su territorio perpetrando los desmanes ecológicos mas sonados de los últimos tiempos, ¿conoces la linea de altta tensión de las Gavarres o el proyecto de la MAT o los destrozos que se han hecho por la Costa Brava a cuento del tema?.

    El problema que hoy se plantea, era previsible desde hace ya un montón de años, que si en lugar de estar mareando la perdiz con otras cosas se hubiera apostado por el trasvase del Ródano, o por la interconexión de cuencas o se hubiese sido diligente con la desaladora ahora estaríamos hablando de otras cosas.

    El agua José, en Catalunya si se aprecia, por eso quizás es por lo que aquí se paga el litro, muy por encima de el resto de España, algunas de las cuales son extremadamente deficitarias. Cuando hablamos de cultura del agua deberíamos hablar de otras cosas, no de los parches puntuales y tener mas en cuenta a quienes vivimos en el territorio, cosa que en este caso no se ha hecho.

    Y sigo diciendo lo mismo, yo entiendo los argumentos de la gente del Ebro.

    Salut i €

  3. El pitjor que podem fer és començar una guerra territorial, sobretot en una època en què tots som interdependents de tots. Cert que les comarques gironines aporten aigua a d’altres, però també és veritat que reben energia elèctrica (com molt bé ha apuntat abans en Jose), o també excursionistes i turistes de Can Fanga que deixen força diners a restaurants, cafeteries o hotels de la zona.

    Penso que cal ser positius i, aprofitar la conjuntura per demanar un reequilibrament de la situació, de manera que el repartiment de l’aigua sigui més equitatiu i eviti algunes situacions paradoxals com les que es poden produir a data d’avui.

  4. admin

    Hola David.

    Això és precisament el que jo penso, però sembla que els trets no van pas per aquí, ja que en el càlcul que es fa per quan a l’Abril vinent entri la desaladora del Prat en funcionament, és comptant amb la mateixa aigua que ara s’està treient del Ter.

    A comarques es té la sensació de que la prioritat és sempre l’àrea metropolitana de Barcelona i el que és mes trist, és que els fets els donen la raò.

    Ah! Girona és potser la província de totes les catalanes, que té mes afectació en infraestructures de transport d’energia i el medi ambient mes maltractat, potser si això ho repartissim una mica, tothom estaria mes content.

    Salut i € company

  5. JFont

    Quiron, desde el añy 1952 ens estan chupan l´aigua del Ter.

  6. JFont

    Menos querer engrandecer donde no tienen ni pueden suministrar los servicios necesarios que require una gran ciudad, menos bañeras y más duchas (hoteles incluidos) menos edificios y más verguenza.

  7. Eduard

    Hola Font.

    El model que prioritza la concentració demogràfica, més de 5,5 milions de persones sobre un total de 7 milions, en l’àrea metrpolitana de Barcelona és un despropòsit de l’alçada de un campanà.

    El problema ha estat que des de que podiem haver ordenat el nostre territori amb la recuperació de la demacràcia, no s’ha fet amb la coherencia que calia i s’ha copiat el model centralitzat ( i centralista) que ja coneiem, l’espanyol.

    Hem estat criticant al País Valencià i a Múrcia per pretendre construir complexos a on no hi havia aigua quan nosaltres ho hem estat fent molt abans i ara es veuen les conseqüències.

    Miri, el meu germà te una empresa de perforacions i entre la feina que tenen pel tema de la geotèrmica i les prospeccions per aigua, no donen l’abast, des e fa poc també estan instal·lant l’energia solar. Sap que entre l’aigua de la pluja i la freàtica en tindriem mes que suficient per abastir el doble de la població actual? i que amb una instal·lació d’energia solar una casa pot abastir-se d’aigua calenta, electricitat i calefacció sense haver de dependre PER RES del subministrament elèctric?.

    I després els que haurien d’aportar aquestes sol·lucions promocionant instal·lacions com aquestes estan perdent el temps amb altres coses, clar com que quan se’ls acaba la fireta acaben en lgún consell d’Administració de una empresa de serveis !! Com vol que anem bé així.!!!

    Salut i €

  8. JFont

    Totalmente d´acord Quiron, la nostra desgracía es que tenim masas politics carents d´estudis y que signen permisos sense saber les consecuencias que poden reportar algunas obras, encara que a vegades signen per obtení beneficis personals.

  9. nuncamais

    En parte estoy de acuerdo con lo que expone Eduard en su escrito, y en algunas cosas discrepo. A continuacion voy a exponer yo lo que pienso del tema:
    El desarrollo urbanístico de Catalunya, primando d una manera excesiva la macrocefalia de Barcelona es un tributo a la irracionalidad. Cinco o seis polos de desarrollo urbanistico situados en Sort, la Seu d’Urgell, Berga, Gerona, Tarragona, Manresa y Tortosa, dicho sea a título de ejemplo, podrian racionalizar un poco la distribución de la población. Algo así como, en parte, Brasil hizo trasladando la capital a Brasilia hacia el interior.
    A la pregiunta d quien es el insolidario respondo que ambos, dado que no es racional someter a la población de Barcelona, o a cualquier población al drama de unas restricciones de agua QUE NO SE DEBEN PERMINIR PARA NADIE.
    La expoliación del Ter es inaceptable SIN NINGÚN PALIATIVO.
    Y lo mismo debo decir del estado lastimoso de las pérdidas de agua en la proximidad de Badalona. Creo, sin titubear que debiera ser definida como un crimen.
    La profusión de segundas residencias, con sus correspondientes piscinas individuales no es más que una expresión del individualismo atroz de nuestro tiempo, algo que opino que debe ser dificilmente sostenible y dificilmente explicable de una manera racional. Y tanto más grave cuanto es algo que trasciende al área de la conurbaciópn de Barcelona y se extiene a todo el territorio. Sin ir más lejos, En Esterri d’Àneu, población que no favorece por su temperatura la existencia de piscinas individuales, existen piscinas de las comunidades de vecinos, cuando a dos pasos hay una instalación municipal en condiciones.
    Creo que el hecho en sí es un lujo excesivo que una comunidad donde el agua es un bien escaso, no se puede permitir.
    Del destino de los dineros que se pagan en el recibo del agua no tengo ni la más ligera idea. En el ára de Barcelona, concretamente, que es donde resido, estamos pagando – INCLUSO DURANTE LA VERGONZOSA MUTILACIÓN DEL SERVICIO FERROVIARIO al que no sometió la señora Magdalena Álvarez – una cantidad bastante crecida para EL TRANSPORTE METROPOLITANO.
    Yo me permitiría añadir la sospecha de que todavía en algunos lugares de Catalunya se da, a imitación de muchos lugares del resto de España, una anomalía en el bajísimo precio del agua de regadío, hecho que hace retables regadíos en zonas dond no debieran existir por falta de rentabilidad. Creo que, salvando los precios subvencionados de inteés general, que deben de ser muy pocos y muy razonados, los precios deben ser los que sean justificados por los costs d producción.
    Y, finalmente, sin horrorizarme por la palabra transvase, si siento verdadero horror ante el enorme desagusado del tranvase del Ebro incluído en el PHN, de 1050 Hm3, y ante la hipocresía del PP que, después d haber aprobado semejante barbaridad, se pone las manos a la cabeza y se horroriza por UN TRANSVASE TEMPORAL LIMITADO A 50 Hm3, PARA UNA EMERGENCIA. Dicho sea de paso que me parecería enteramente razonable que se juzgara publicamente asignando resposabilidades a los responsables de esta emergencia. Bien es verdad también que es posible que un juicio con todas las garantías no podría establecer ninguna responsabilidad, dado que ésta es muy difusa y, aunque estoy seguro que existe, es muy dificil demostrala.
    El hecho de que los dos únicos partidos de obediencia catalana se hayan abstenido ante una necesidad tant grave, no me parece razonable. Como no me parece razonable que CiU nos traiga a colación el tema eterno del trasvase del Ródano, a mi modo de ver muy problemático, pero que, aún admitiendo que quizás pueda ser razonable dspués de un estudio detenido del mismo, nada tiene que ver con una solución de emergencia.
    Resaltar, por otra parte, la HIPÓCRITA POSTURA del partido de los Ministros de Franco que vota a favor pero con la condición de darle el trámite de ley, lo cual, EN UN ASUNTO URGENTE es lo mismo que votar en contra.
    Todo esto es más o menos lo que se me ha ocurrido y que, sin las debidas matizaciones expongo aquí para debatir con quien desee.
    Por último observar que el problema del agua no es más que una parte del grave problema de la ordenación del territorio y que está intimamente sometido a la mentalidad de derroche capitalista que una plutocracia mundial ha publicitado como el medio de vida ideal en contra de la naturaleza, de los pobres del país y del tercer mundo.
    El problema es pues una pequeña parte del de encontrar una alternativa viable al capitalismo, que con su tufo de perversión de la naturaleza humana invade todo el planeta sin un valladar que se oponga a sus alocadas ideas.

  10. Eduard

    Hola Nuncamais.

    Si que ho estem d’acord, al 100%, company.

Submit a Comment