Image Image Image Image Image

Sota les porxades de la rambla. {girona}

Share on TwitterShare via email

Del que diuen la majoria dels polítics en els mítings als que ens sotmeten en plena campanya electoral, com deia la meva àvia, “la meitat de la meitat”, això ens hem de creure. Des de la etiqueta que pengen al Mas com a independentista des de les files del PPC i el PSC, (ja és curiosa la coincidència de l’anàlisi, cony) fins a l’etiquetatge que en fan des d’Esquerra com un servent defensor de les polítiques de Zapatero o de soci ideal per el Rajoy, hi ha tant de tros que es fa impossible que ambdues siguin certes. El que deia, “la meitat de la meitat”.

En Puigcercós, un polític amb el que m’hi separen les formes i les intencions, va dir clarament ja fa un temps el que tots a Catalunya ja sabem, que no solament Espanya ens maltracta fiscalment engrandint el nostre dèficit any darrera l’altre per la via de recaptar dels catalans i no invertir, si no a més per a mantenir activa a casa nostra una policia fiscal que en comunitats com a Madrid i Andalusia ni saben que existeixen, i no paga ni la pena entrar en en altres temes a risc que m’acabi emprenyant de veritat.

Els va faltar temps als representants del govern andalús, ep! i a l’oposició del PP, per a sortir públicament a reclamar les disculpes pertinents, quina mandra! si els catalans haguéssim de fer el mateix cada vegada que el PSOE o el PP a la resta de l’estat ens foten una andanada i ens titllen d’insolidaris, de genocides lingüístics o coses per l’estil, no faríem altra cosa.

Està demostrat que, els processos secessionistes s’inicien en els aspectes identitaris, cultura i llengua i van evolucionant per tot el ventall possible, afegint suports fins que s’acaben consolidant en els econòmics, que son els que generalment ens toquen a tots de més a prop i més ara. En el moment en el que es pot quantificar el que tot plegat ens representa per a la nostra butxaca, que és el que ara passa, ja no tenen marxa enrere.

Dir que a la resta de l’Estat, no paga ni Deu, és posar sobra de la taula una realitat que aquest mateix mil·lió i escaix d’andalusos-catalans ens expliquen quan tornen de vacances del poble dels seus pares, la trista realitat d’aquest país de fireta en el que fins i tot el govern de torn escatima allò que es va pactar, negre sobre blanc. Els catalans ens en duem la fama quan ens toquen la pela, però els espanyols, collons de Déu, mira que els costa afluixar un euro!!. I si els enviéssim el cobrador del frac?.

Share on TwitterShare via email

Quan la Jordina em va convèncer per a visitar París, mai no hagués dit que la ciutat m’agradaria tant. París és ense cap mena de dubtes una d’aquelles capitals a on qualsevol s’hi pot sentir bé, com a casa i si a més hi afegim la tranquil·litat d’un mes d’Agost i la sensació de tenir tot el temps del món estant de vacances, encare més.

Des del tradicional passeig amb el Bateau Mouche pel Sena, menjant qualsevol plat entrant al vespre assegut a una terrassa del Barri Llatí, passejant pels carrers de Montmatre o el Pigall, prenent la fresca sota del frondosos arbres dels Jardins de Luxemburg, és una teràpia excel·lent pel descans corporal i mental i convida a desconnectar.

De París ens ha copsat però la gran pau que es respira pels seus carrers, ningú diria que es tracta de la més gran metròpolis de la vella Europa. Es podia sentir la remor del vent o les cançons de l’Edith Piaff escampant-se per les terrasses dels cafès i fins i tot el cant els ocells refugiats de la calor en els incomptables parcs. L’amabilitat d’una gent acostumada al turisme i al concepte de servei, a donar-te l’ajut o la indicació necessària en cada cas, fan que els visitants ens hi sentim ben tractats i acompanyats en tot instant.

L’extensió metropolitana amaga veritables tresors per els nostres ulls, monuments tant entranyables i coneguts com la Tour Eiffel, el Louvre, Notre Dame, el Sagrat Cor, els Invàlids o els Champs Elysées i molts d’altres que anirem veient, convertint el passeig diari en un plaer inimaginable, relaxat i planer.

Charles Aznavour ens cantà ja fa temps en aquella peça que va fer tant famosa, que estava enamorat del París del mes de Maig i nosaltres ho corroborem afegin-t’hi el mateix sentiment per a la resta de l’any, tant és així que ja volem trobar el moment per a tornar-hi a anar.

Per ajudar a planificar el nostre dia a dia (menjars, hotels, visites, etc.) i moure’ns per la ciutat us enllaço el plànol interactiu de metro i RAR de la ciutat de París i una guia de recomanacions que podreu trobar a DOPPLR, a més de la web des d’on poder adquirir les entrades per a qualsevol dels monuments de gestió estatal de França.

I ara a disfrutar!

Informació molt útil sobre París

Canal de fotos de París a Flickr

Guia interactiva transports de París (METRO, RAR i BUS)

Compra entrades on-line

Els capítols d’aquest viatge estaran distribuïts en 11 capítols coincidents amb els 11 dies de la nostra estada:

Share on TwitterShare via email

Avui, els companys dels informatius de TV3 han emès el documental Camí d’un somni, que relata el camí seguit pel Sandro Rosell fins a la presidència del Barça, una experiència de la que gràcies als companys Didac Lee i Trina, vaig tenir el plaer de participar des de l’entorn 2.0.

Si us hi fixeu bé hi surto un parell de vegades en el moment històric, ja que no s’havia fet mai abans, de l’entrevista pel Twitter.

Us enganxo el vídeo per si el voleu veure.

Share on TwitterShare via email

Mesos enrera, la dimissió de Tony Blair va escenificar el primer esgraó del desintegrament de la aliança occidental en contra del món musulmà que es va escenificar amb la tristament famosa foto del trio calaveres a les Açores. Li va faltar temps, entre conferència i conferència, de renegar de les seves responsabilitats en un dels més cruels assassinats massius de la nostra història.

Ara Bush jr., el que tots pensàvem que n’era el veritable artífex, o si més no la marioneta que el potent lobby jueu nord-americà havia utilitzat per aconseguir d’una tacada desballestar tot l’orient mitjà i fer-se amb la més important reserva petroliera del orbe, ens explica que ell era l’únic del seu govern que estava en contra de la guerra, realment curiós.

Algú vol fer l’aposta sobre quan trigarà a esmunyir-se com una gramarola, de les seves responsabilitats, l’altra implicat?. Aplicant la lògica més elemental si no ho fa haurem de concloure que l’Aznar és el que realment va liderar i dissenyar l’atac, senzillament, “el puto amo”.

Share on TwitterShare via email

Cada cop que s’acosten eleccions el vell i gastat diria jo, discurs de les esquerres i la dreta es repeteix cercant en el subconscient popular el registre de la por que més d’una vegada en aquest país ha guanyat algun procés electoral. És tant evident que la dicotomia ha canviat des de fa temps com preocupant el fet que, des de els aparells de propaganda de partits sobretot etiquetats com d’esquerres, davant de manca de propostes sempre va bé apel·lar l’home del sac.

La veritable discussió serà si de cas en identificar els progressistes i separar-los dels conservadors i aquest procés, per una simple classificació d’atributs que s’associen a ambdós mots, és molt més fàcil de dur a terme. Algú podria titllar al José Bono, Juan Carlos Rdez. Ibarra i a l’Alfonso Guerra de progressistes? i a Miguel Herrero de Miñón , l’ex ministre de Treball Manuel Pimentel o a l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón com a conservadors?.

Qui és més progressista, qui s’esmerça en procurar un model econòmic que fomenti l’ocupació o el que en procura el subsidi en les èpoques magres?. Qui és més conservador, qui s’entesta en una cursa folla cap un model d’estat amb prestacions per sobre de les nostres possibilitats o el que proposa que el canvi ha de venir per apostar per tot allò que ens podem pagar?. Qui procura més pel benestar social, el que elimina impostos per a fomentar l’activitat comercial o el que malbarata recursos en xecs i prestacions socials, origen de l’espiral de dèficit que ens està afectant actualment?. Qui és més progressista, el qui adapta la immigració a les possibilitats reals o el que tanca els ulls al problema social que s’ha estat creant en els darrers anys?. Finalment, qui és més conservador el qui ajuda als bancs , actors principals de la crisi financera o el que focalitza en el ciutadà el centre de la seva actuació principal?.

No ho sé, possiblement en el que contestem cada un a nivell particular a preguntes com aquestes hi trobarem la veritat.

Share on TwitterShare via email

En un col·lectiu d’alt rendiment la gestió del grup és fonamental. El Barça del Pep és un dels pocs exemples que podem trobar en l’esport professional en el que s’ha aconseguit posar per damunt del desig individual els interessos d’un equip i els resultats estan a la vista.

Les interferències es poden produir quan algun dels integrants perd de vista aquest principi i es creu per damunt del be i del mal i és en aquest moment quan la figura del líder ha d’emergir i demostrar al grup qui te l’autoritat i aplicar-la sense que li tremoli el braç i això és el que ha passat amb l’Ibra i el Barça, que aquest nano ha estat mal aconsellat.

Des del primer dia se l’ha vist absent, fora del grup i sense complicitats i el que és pitjor discutint una jerarquia que ha funcionat amb el Messi al capdavant de l’equip i el Pep conduint el timó de la nau, arribats a aquest punt és molt millor aplicar el principi aquell que diu “millor la fi d’un desastre que un desastre sense fi” i posar punt final a una relació que no porta enlloc a cap de les dues parts.

Potser l’error no ha estat vendre’l ara per 24 M€, si no haver-lo fitxat l’any anterior per 50M€ (més Eto’o al que se li podia donar el valor de mercat que haguéssim volgut però del que quedaven per amortitzar uns 5M€). De totes maneres hi ha una argumentació estrictament comptable que juga amb les amortitzacions anuals que explica que vendre l’Ibra per 24M€, no aquest any si no el que ve, quan ja s’hauran amortitzat uns 28M€ del cost, del seu traspàs és una operació acceptable, ja que el club s’estalviarà 60M€ amb aquesta operació (sou brut del jugador per els 4 anys que li quedaven) i recuperarà 24M€ dels 30M€ que li quedaven per pagar a l’Inter. Per tant i mirant fredament els números la “pèrdua” serà només de 6M€ un preu assequible per a treure’s del vestidor una bomba de rellotgeria com l’Zlatan i al bocamoll del Raiola d’un entorn que funciona perfectament.

I al final el que importa de tota aquesta qüestió és que l’equip segueixi funcionant i vist el que va passar ahir a Santander, és el que estem fent i em sembla que per molts anys, per disgust dels que vesteixen de blanc com els fantasmes. El que deiem, “molto contento” d’haver-te conegut, Ibra.

Il·lustració de Carlos Rivaherrera

Share on TwitterShare via email

1. No t’has de prendre mai, un somnífer i un laxant la mateixa nit, si ho fas cagada l’has (mai millor dit).

2. A la feina ja ets vell als cinquanta anys, però pel govern no ho seràs mai, fins l’any de la teva mort estaràs obligat a fer la declaració de la renda.

3. El millor amic de l’home no és el gos, ens han estat enganyant, és el Pep Guardiola i el barça de les sis copes !!!.

4. Ja té collons!, aquells que volen compartir els seus punt de vista amb nosaltres mai volen compartir els teus amb tú.

5. Una bombolla immobiliària és el que es produeix quan tots volem estirar més el braç que la màniga.

6. Si algú et diu que el Madrid és el millor equip del món és evident que no en te ni puta idea de futbol.

7. No llepis mai un ganivet de tallar carn per el tall de serra, evident, no?, doncs encare hi ha algun gamarús que en té la temptació de fer-ho! (uff quin mal que fan els punts quan miro de parlar!)

8. Les armes de destrucció massiva més potents que hi han son els rumors i els programes del cor de la Esteban a telecinco.

9. No fiquis mai els dits dins els forats d’un endoll! (et fotràs una enrampada de la hòstia!).

10. Si vols comprendre millor la teva dona prova de resistir una temporada sencera de “Sexe a Nova York”, seguiràs igual de confós que abans, però hauràs rigut una bona estona (i si ets capaç de fer-ho en V.O. practicaràs una mica d’anglès i tot).

11. Oficialment som persones adultes en el moment en el que tenim la temptació d’amagar el dia que fem els anys.

12. Les coses s’han de fer com les faig jo!, al menys fins que en més del 99,99% de les vegades algú m’explica com fer-les millor.

13. Qui no estima a les persones mai pot estimar els animals (o era al revés això? ja ho aprendre bé ens els propers 50 anys)

14. La pura llana verge és la que s’obté dels xais que corren més que el seus pastors.

15. Si algú mai t’explica que els diners no donen la felicitat, engega’l a la merda, o és un inspector d’Hisenda o director de sucursal de banc.

Share on TwitterShare via email
Scroll to Top

To Top

economia

21

abr
2008

21 Comments

In economia

By edp

La crisi dels cereals

On 21, abr 2008 | 21 Comments | In economia | By edp

mundialitzacio.jpgEls efectes de la pujada del preu dels aliments en el tercer mon, principalment dels cereals, està suposant un veritable problema mundial en deixar gran part del planeta sense la possibilitat d’accedir als que son els seus aliments tradicionals. Darrera d’aquest fenomen hi han grans interessos econòmics, falta de planificació i molta hipocresia.

Tres son les causes que han provocat aquest augment de preus de les matèries primeres:

  1. L’impuls, al meu entendre erroni d’occident, cap a la fabricació de l’anomenat biodièsel
  2. El proteccionisme imperant en benefici del Lobby agrícola en les comunitats riques com EUA i la UE
  3. I un afany pel benefici que ha portat a grans especuladors, a acaparar l’aliment i a produir-ne l’escassetat, via reducció de la oferta i apujar-los de preu.

La globalització econòmica, que va rebre un impuls en les darreres tres dècades, lluny d’aportar els beneficis d’igualtat que ens prometien i una baixada de preus generalitzada, ha configurat grans monopolis mundials via corporacions internacionals creades a base de fusions i absorcions, que han deixat la producció i l’oferta en mans de uns pocs. A mes i per efecte de la intermediació podem veure com el preu final de un quilo de blat, pot arribar a multiplicar per 10 el preu d’origen.

L’ONU, molt preocupada des de fa temps per el tema alerta de la difícil situació a la que s’està arribant i ha qualificat d’assassinat en massa les conseqüències que la fam mundial està tinguen sobre la població mes desfavorida, es urgent un canvi de model a nivell mundial que recondueixi l’estil neocon imperant en una situació mes justa per a tothom, a risc si això no és fa, del major conflicte social que mai s’ha conegut i aquest també serà a nivell mundial.

Parlen d’això aquests dies

Share on TwitterShare via email

Tags | , ,

Comments

  1. La fabricació de biocombustibles que havien de sol·lucionar tants problemes no ha fet res més que crear-ne de nous. A part de ser una causa important de la crisi dels cereals, també s’ha convertit en una de les causes més importants de la desforestació actual.

    L’afany pel benefici i l’especulació és un problema intrínsec del capitalisme, o de l’economia de mercat com ara solen dir-ne utilitzant aquest eufemisme. Contra això poca cosa s’hi pot fer.

    El proteccionisme cap al sector agrícola d’Europa i els EUA és vergonyós. És d’una hipocresia increïble.

    El conflicte social a escala mundial està assegurat, canviar el model sembla una utopia en una Europa que en comptes d’allunyar-se, cada vegada s’apropa més a les idees i principis neoconservadors dels EUA.

  2. Ahora viene otro comentario toca narices… no lo pienso seriamente ¿y si dejáramos de financiar una agricultura occidental que no nos proporciona mucho significativamente en el PIB del país pero nos cuesta el 70% del agua que no tenemos y compramos los alimentos a los países en vías de desarrollo, para eso… que puedan desarrollarse?

    Esta tiene mala leche, lo reconozco, pero no deja de ser un pensamiento terriblemente inquietante.

  3. admin

    Hola Eduard,

    Veig que a mes de dir-nos igual, en moltes coses pensem el mateix.

    Salut i €

  4. És “acollonant” el poc cas que li estan fent els mitjans occidentals a aquest problema de dimensions increibles. Sembla com si ningú fos conscient de que el problema dels preus dels cereals afecta més de 4.000 milions de persones que, a més a més, estan per sota del llindar de pobresa.
    L’arroç, mitjà bàsic (si no ùnic) de l’alimentació de 3.000 milions de persones, ha aigmentat de preu un 35% en unes setmanes. I no sembla que això es freni.
    Un altre mon es possible!!!

  5. admin

    Aquí Ferran, per arreglar d’aquella manera una cosa, n’espatllem dues, és un sense sentit que no pot allargar-se per molt de temps mes sense provocar una revolta social.

    Salut i €

  6. admin

    Hola Jose,

    esta es precisamente una de mis teorias, como escribí sobre ello en este artículo, http://www.edp.cat/2008/03/matar-mosques-a-canonades/

    Salut i €

  7. JFont

    Cuanta verdad has dicho en tan poco espació, tengo conocimiento de que un conocido mio (muy cabrón)hace años que su deposito bancario en el cual tiene pingues beneficios lo hace con el agua embotellada ya que esta no caduca, seguro que como este(*) hay otros que lo hacen con cereales o en productos de primera necesidad.

  8. Marcel·lí

    esta claro que hay mucha especulación. La cosecha de cereales de España ha sido de 23,7 millones de toneladas. El consumo es de unos 30 millones de toneladas. El país es deficitario y debe importar, pero lo que no tiene sentido es que haya escasez en estos momentos, poco después de la cosecha, si no fuera porque hay acaparaciones especulativas que están motivando desabastecimientos aparentes y mayores alzas de precios.

  9. JFont

    Por ejemplo, ¿quién o quienes han liado la de San Quintin en cuanto al aceite de girasol? y que el gobierno aún no nos haya aclarado nada, ¿acaso hay mucho marro y esperan proteger a los culpables?

  10. María

    Las piedras aun duran más

  11. Jon Kepa

    En Cité Soleil, el barrio marginal más famoso de Haití, se disparó el consumo de unas galletas que hasta hace poco sólo comían los desahuciados. Se hacen de barro, un chorrito de aceite y un poquito de azúcar. En Haití, donde tres cuartas partes de la población vive con menos de dos dólares al día y uno de cada cuatro chicos sufre de desnutrición, la crisis de los alimentos está pegando con mayor dureza que en otras partes —la suba de los precios de productos básicos fue de un 45% desde enero—, pero la situación se agrava día a día alrededor del mundo.

    En Egipto, el gobierno tuvo que poner al Ejército a cocinar pan para repartirlo gratuitamente. En Burkina Faso hubo violentas protestas cuando se descubrió que ya no había reservas de trigo. Tailandia, que es el mayor exportador de arroz del mundo, racionó ese producto en los supermercados. Indonesia tuvo que armar un nuevo presupuesto con un adicional de 500 millones de dólares por la inflación en los precios de la comida. En El Salvador, las raciones que se entregan en los campos de refugiados fueron reducidas a menos de la mitad. De acuerdo al Programa Mundial de Alimentos hay en este momento 33 países con peligro de desestabilización por el aumento de los precios de los alimentos. “Esto es un tsunami silencioso”, dijo Ban Ki Moon, el secretario general de la ONU.

    Las causas de la crisis son múltiples. Comienzan con el cambio climático, el alto precio del petróleo, la recesión estadounidense, la guerra de Irak, el aumento de la población mundial, la entrada en el mercado de millones de chinos e indios y la utilización de oleaginosas para producir biocombustible. Evo Morales, el presidente boliviano, señaló también como culpable al “capitalismo salvaje” que no tiene en cuenta la sustentabilidad.

    Y como siempre, en las crisis también surgen las escenas más ridículas. Ante la alarma, buena parte de la población de Estados Unidos, que no sufre ninguna de las consecuencias de la crisis de los alimentos, se lanzó a comprar arroz. Dos de las más grandes cadenas de supermercado tuvieron que reducir la venta a dos kilos de arroz por cliente.

  12. Maria

    La especulación va en dos sentidos, y además suele ser virulenta.

    El año pasado la leche subió mucho de precio, e incluso hubo desabastecimiento en paises como Venezuela, pero a pesar de las vacas se alimentan con cereales, este año, el precio se está hundiendo, pues ante los elevados precios del año pasado se incrementó la producción. Creo que pasará lo mismo con el resto de productos, pues ningún especulador puede hacer subir los precios si la oferta supera a la demanda, y nadie se va a arriesgar a comprar ingentes cantidades de arroz sabiendo que el año que viene puede producirse el doble.

    Desde siempre, lo mejor para incrementar la producción es subir el precio, y la oferta igualará o superará la demanda, como ha pasado con los pisos en España, donde tras subir los pisos se produjeron 700.000 pisos al año, y este, al caer el precio, se estima que se produzcan 200.000, volviendo a ajustarse oferta y demanda, incluso estando ya la oferta por debajo, pues si la demanda media son 500.000, el mercado quedaria corregido este mismo año.

    Entiendo el alarmismo y tremendismo de la FAO, pues las personas no pueden estar un año sin comer hasta que se ajuste la oferta y la demanda, pero no pienso que esto sea algo estructural, si no meramente coyuntural, como pasó con la leche.

    En cualquier caso, occidente debe seguir buscando sustitutos al petroleo, y los paises menos desarrollados deben desarrollarse, al menos en materia alimenticia, y esa es su obligación, no nuestra responsabilidad, si no la suya.

    Me niego a asumir parte de culpa en que Venezuela, que está destruyendo su agricultura, secuestrando, intimidando y expulsando de sus fincas a Españoles, portugueses e italianos que tienen explotaciones eficientes, para crear ineficientes cooperativas, si no antes al contrario, culpo a Venezuela del desabastecimiento en latinoamerica, por disminuir su oferta e incrementar su demanda, disparando el precio de los alimentos y la especulación, incluso de Argentina, con la que está haciendo contratos de petroleo por alimentos, y provocando inflacion y carestia en Argentina. Es su culpa, no la nuestra, y en cualquier caso nuestra obligación es librarnos de la dependencia de su petroleo, y la suya producir o conseguir comida para su pueblo. Yo no quiero ni ayudar a Chavez a crear un pais comunista, a costa de comprarle un petroleo cada dia más caro, ni mucho menos asumir los desastres que el provoque.

  13. Eduard

    Eso nos lo puede aclarar el precio que se paga por los futuros de este tipo de materias primas, cereales, ¿sabes a cuanto estàn a un plazo de un año?

  14. Maria

    Por otro lado, el FMI dictamina que España será tanto el país que antes saldrá de la crisis, como el más beneficiado de la misma, y a partir del 2010, hasta el 2013, le agura crecimientos en torno al 4%.

    Realmente estima que la recuperación empezará en el tercer trimestre del 2009, donde ya crecerá por encima del 3%, acercandose al 5% en el 2013.

    El fatalismo está de más. Si que es cierto, que debido a la virulencia de la corrección de la construcción en España, muchas empresas quebrarán, pues el ajuste está siendo fortisimo, y no ni tiempo a aligerar plantillas para evitar el impacto, y toda la empresa cerrará, hasta los administrativos, pues irán muchas a la quiebra por falta de flexibilidad laboral…y ahí el gobierno si tiene parte de culpa.

  15. Maria

    Los futuros, Eduard, son contratos para entrega en la fecha de vencimiento, y se hacen ahora, pero dentro de un mes, estos pueden bajar, pues el futuro sube y baja todos los dias, y no quiere decir que dentro de un año, cuando haya que efectuar la entrega, estén a ese preciol.

  16. Eduard

    Pero la tendencia del precio, si que marca claramente lo que se espera para el plazo en el que se esta negociando. ¿sabes a cuanto estàn?

  17. Maria

    No lo sé, eduard, pues no opero con esos productos, pero si te digo que en los productos que opero, como crudo, indices o empresas, esa tendencia puede ser opuesta a la fecha de vencimiento, incluso en la semana previa a vencimiento puede producirse un ajuste brutal, pues imaginate que algún especulador haya comprado futuros de arroz de forma especulativa, y acercandose la fecha de vencimiento, este no pueda recibir tal cantidad de arroz, pues no tiene donde almacernarlo, o hay exceso de oferta en ese momento, y no encuentra comprador, entonces el futuro, a escasos dias de vencimiento, a veces incluso a horas de vencimiento, se hunde brutalmente. Pueden pasar muchas cosas hasta vencimiento.

  18. Eduard

    María, Yo te hablo de tendencias mujer, ya se sabe que en la espelación tamién existe quien mas se arriesga y quien es mas conservador.

    en el juego entra también cualquier imprevisto, guerras, fenómenos peteorológicos, etc. pero insisto, la la tendencia nos la marca los precios a los que se negocian los contratos de futuros.

    Por ejemplo, tu que juegas con futuros de petróleo, ¿a cuanto has apostado tu opción de su cotización de aquí a un ao?

  19. Nuncamais

    CUIDADÍN, que se compra y vende todo, incluso las conciencias y, actualmente, debido a la carestía de materias primas se han puesto de moda los fondos de inversión que especulan con ellas.
    Parecen ofrecer una buena posibilidad de inversión, pero, si se es honrado, creo que se debe uno asegurar que no especulan con alimentos básicos, ya que existen algunos que sí lo hacen. Y debe de ser un poco frustrante, si uno tiene un asomo de honradez y de solidaridad, saber que se está lucrando con el hambre de sus semejantes

Submit a Comment