El perro del hortelano i la cultura del no

07 abr. El perro del hortelano i la cultura del no

Jordi Pujol ha estat especialment inspirat en unes declaracions aquest cap de setmana en relació al que es coneix com a la cultura del NO o el síndrome de “el perro del hortelano” en versió virolai i és així perquè avui Catalunya en viu les conseqüències en primera persona d’actituds com aquestes, per la manca d’infraestructures que ningú vol al costat de casa i que necessàriament han de passar per algun lloc.

Fer demagògia en política, és una pèssima solució i mes per aquelles organitzacions que estant en l’oposició, poden accedir al poder algun dia, perquè et lliga de mans. Diu el refrany que som amos dels nostres silencis i esclaus del que diem i en aquest cas, és ben cert. Si per alguna d’aquelles coses PSC, Esquerra i ICV haguessin pogut albirar que anys mes tard formarien en la primera fila del govern tripartit, de ben segur que mes d’un dels seus dirigents s’haguessin mossegat la llengua.

Potser i m’abandono en la elucubració pura, si s’haguessin comportat amb la visió de país que ara reclamen als altres, ni tan sols estarien governant, però ja se sap que esvalotar el galliner, en el curt termini te la seva rendibilitat i mes si les escomeses van en contra del partit que porta governant els darrers 23 anys.

Entre d’altres coses a Catalunya no tenim solucionats ni el transport, ni l’estructura de país, ni el subministrament energètic i continuem patint el problema de la sequera, tan de moda els darrers mesos. Si per exemple haguèssim apostat decididament per el transvasament del Roina quan es va posar sobre de la taula, ara fa uns 12 anys, les obres estarien a punt d’acabar-se i tant el fantasma de les restriccions a Barcelona, com l’assecament del Ter, un malson del passat amb la solució a tocar de la punta dels dits.

Discutir durant tant de temps el SI o NO a la MAT no impedirà a la fi que aquesta es faci i en comptes de gastar les energies negociant el seu soterrament s’ha perdut un temps preciós en manifestacions al carrer i plataformes que no ens duran enlloc. Però és que quan es planteja l’adopció de les energies renovables, com els parcs d’energia solar o eòlica, també diuen no, en que quedem donç?.

Com Lope de Vega en el famós “Perro del Hortelano“, ni mengen ni ho deixen fer, donç aquests, amics meus, tampoc.

8 Comments
  • En veu alta [castellano] » El perro del hortelano o la cultura del no
    Posted at 22:02h, 08 novembre

    […] Llegir en català This entry was posted on April 7, 2008 at 10:53 pm, filed under politica catalana and tagged cultura del no, infraestructuras. Bookmark the permalink. Follow any comments here with the RSS feed for this post. Post a comment or leave a trackback: Trackback URL. Previously – España y el crecimiento económico Next – Empieza la legislatura […]

  • admin
    Posted at 00:16h, 13 abril

    Hola Marcel·lí.

    Tot i que no era aquest el sentit del post, entenc el seu comentari, la llàstima és que al final, qui sempre n’ha tingut el desig d’arribar fins a portar de la mà una cartera ministerial, el Corbacho, a la fi ho ha aconseguit.

    Crec que Duran ha fet una molt bona feina, ara caldrà veure si els 25 diputats del PSC, estan a l’alçada del que varen prometre durant la campanya i centren en el seu objectiu principal a Catalunya, enlloc de l’interés del PSOE.

    De fet la primera batalla ja l’han perduda, la Maleni continua com a ministra de Foment i el PSOE andalús té 3 ministres mentre el PSC només 2, estranya manera d’agraïr-los la victòria del ZP, no creu?.

  • Marcel·lí
    Posted at 00:09h, 13 abril

    Sr. Eduard, me alegro que el Sr. Jordi Pujol se haya pasado a la comedia española, ja ja. El perro del hortelano es una comedia palaciega de Lope de Vega Carpio (Madrid, 1618) cuyo título hace alusión al refrán «El perro del hortelano ni come ni deja comer» y es ahí donde el ilustre estadista se ha fijado. Pero como usted y el Sr. Jordi Pujol sabe, se trata de una comedia de enredo, que cuenta los turbulentos amores entre una dama, Diana, condesa de Belflor, y un secretario, Teodoro, un guapo joven de condición social más desfavorecida, pero que hace gala de ingenio, en su oficio de escritor. Finalmente la pareja puede unirse en feliz matrimonio a pesar de que, ante el público, la anagnórisis por la que se descubre un origen noble para Teodoro, muy fabuloso, quede en tela de juicio. Las apariencias son salvadas para que triunfe la unión de dos personas en principio separadas por su distinta posición social. La analogia de una pubilla (CiU) con el actor principal Antoni Duran i Lleida y un galán el presidente José Luís Rodriguez Zapatero no ha dado de momento el resultado esperado por la pubilla y los consortes de CiU, la “dote” exigida por CiU ha hecho fracasar la unión esperada y con final feliz que deseaba el Sr. Jordi Pujol y no se si también usted. Me alegra que le guste la comedia española a mi tambien me encanta y también con final feliz..
    Deberan cambiar a la pubilla o reducir la dote, pero todo llegará, porqué siempre son deseables los finales felices. Como usted dice algunos como el perro del hortelano, ni comen ni dejan comer. Saludos

    La Comedia fue llevada exitosamente al cine por Pilar Miró en 1996, con Emma Suárez y Carmelo Gómez en los papeles principales. La película ganó siete premios Goya.
    Saludos cordiales.

  • El perro del hortelano y la cultura del no « Por la paz y la libertad
    Posted at 22:28h, 12 abril

    […] Llegir en català […]

  • admin
    Posted at 16:37h, 07 abril

    Hola Patrici.

    Et donaria la raò si tingues la seguretat que plantejant el tema de la MAT o qualsevol altra infraestructura, de una altra manera no hi haurien problemes.

    Crec com li he dit al Ferran, que el que en fa por és el que desconeixem i quan entrem en decissions en les que el coneixement tècnic és primordial, potser per el desconeixement tendim a deiar-nos arrossegar per la possició més romàntica.

    Ningú vol que pel costat de casa li passin una MAT i possiblement per mes que faci, no ho evitarà. Jo soc partidari de buscar el màxim rendiment dels nostres actes i en aquest cas, potser seria molt millor gastar les forces intentant que la linia es soterrés, crec que seria molt més fàcil que intentar un canvi de traçat o que simplement no es faci.

    Potser estic equivocat.

    Salut i €

  • admin
    Posted at 16:31h, 07 abril

    Hola Ferran.

    Tens raò, les persones a vegades demanem la lluna quan eel que ens valdria mes la pena és comformar-nos amb el que tenim i ésser una mica mes solidaris.
    Crec que el que ens espanta principalment és tot allò que desconeixem i tenim una facilitat enorme per afegir-nos a creuades quan el millor seria reflexionar abans.

    Salut i €

  • patrici
    Posted at 15:54h, 07 abril

    bona tarda,
    la cultura del NO, no és bona, però un altre cosa es la manera de plantejar les infraestructures sobre el territori que és de tots, i també dels afectats.
    El NO a la MAT a les terres de Girona, en els municipis afectats, i a les propietats que quedaràn malmeses, és un NO a la manera de fer del nostre govern que es posa a piular quan no hi te competències, i a sobre es posiciona a favor del govern central. Segons el senyor Monti, comissari europeu per aquest tema de l’interconnexió, la MAT és per resoldre les diferencies de tensió elèctrica entre Espanya i Françà, garantir l’estabilitat del sistema i el mercat ele`ctric entre els dos paissos.
    la MAT no és per resoldre els problemes a la demarcaió de Girona, ni de la Costa Brava, aixó és sol·luciona amb la millora i el manetniment d’una xarxa abandonada per les companyies. La MAT és un tema molt serios que s’ha de valorar en el seu conjunt, la propia instal·lació de les torres, les subestacions de transformació i les centrals de cicle convinat que l’acompanyen. en NO a la MAT de la manera en que es planteja esta justificat. La linea s’ha de pactar amb el territori, i s’ha de justificar la seva necessitat. salut.

  • Ferran
    Posted at 15:39h, 07 abril

    Em sembla que aquesta síndrome és molt extesa. Encara recordo que quan van construir el Trambaix (que passa per davant de casa meva) alguns veïns meus volien que fessim una protesta col.lectiva o no se el qué, per aconseguir que passes per un altre carrer. Menys mal que ho van desestimar finalment. És absurd viure a Barcelona i voler la pau del Pirineu! El qui vulgui la pau del Pirineu, que se’n vagi al Pirineu!