I Catalunya va parlar

14 març I Catalunya va parlar

L’amic Eduard, un dels primers blocaires a qui vaig conèixer, qui m’ha ajudat més a nivell tècnic i una de les persones més generoses que conec, m’ha demanat que obri aquesta experiència de crossblogging parlant sobre les eleccions del 9 de març. És un honor i un plaer, alhora que una responsabilitat que entomo amb molt de gust, esperant no decebre ningú. Així que, sense més preàmbuls, posem-nos-hi.

Com si fos jo mateix un candidat, crec que és imprescindible començar parlant de la participació. Hi havia una sensació generalitzada que la participació seria baixa, sobretot a Catalunya. Així ho deien les enquestes i així ens ho deia també la seqüència de les darreres eleccions autonòmiques, municipals, el referèndum de l’Estatut… En canvi, la participació, tot i que ha estat més baixa que a les eleccions generals de 2004, ha estat molt superior al que s’especulava.

Els motius poden ser diversos, però sembla evident que la sensació general de que la dreta més reaccionària podia tornar al poder ha estat clau per a mobilitzar els electors del Principat. Però si mirem el conjunt d’Espanya, comprovarem com es trenca el tòpic de que a major participació, major percentatge del vot d’esquerres… No és un axioma segur. La prova la tenim al País Valencià o a Madrid, on l’increment en la participació ha comportat un augment del vot al PP. Per tant, aquells qui juguin amb fomentar la no participació política hauran de preveure que els pugui arribar a perjudicar.

Si centrem la mirada en els resultats a nivell espanyol, la victòria del PSOE ha estat clara, però no obvia que el PP té un electorat fidel i mobilitzat que depassa els 9 mil·lions de persones. La concentració del vot al voltant del projecte del PSOE ha estat en gran mesura com a reconeixement de la tasca realitzada però, evidentment, també com a mesura profilàctica davant una alternativa que se’ns presentava com a hostil en matèria social i en el model d’estat.

A Catalunya, l’aclaparadora victòria del PSC ha sorprès ha propis i a estranys per la magnitud. El PSC ha sabut, millor que ningú, atraure el vot en positiu dels qui estem a favor del projecte de Zapatero i sumar-hi el vot en negatiu dels qui no volien el retorn del PP al poder. 25 diputats, més que totes les altres forces polítiques juntes, converteixen el PSC en el representant més qualificat de la voluntat popular catalana al Congrés dels Diputats. S’ha acabat la cantarella de “el grup català” del congrés. CiU, que salva els mobles del 2004 (eleccions en les que va patir una davallada de 5 diputats respecte les del 2000) és la única força catalana que aconsegueix aturar allò que Gaspar Llamazares ha anomenat Tsunami bipartidista. La formació liderada per Mas i Duran ha aconseguit repetir resultats (finalment sembla que el diputat número 11 passarà a mans del PP gràcies al vot dels emigrants) però queda lluny de ser condicionant. Podrà arribar a acords, però el PSOE té més alternatives que no per complexes són impossibles.

Més pelut ho tenen la gent d’Esquerra Republicana. Amb la pèrdua de 5 parlamentaris i del grup parlamentari al Congrés, la patacada d’ERC ha estat molt sonada i ha fet treure a la llum els conflictes larvats entre Carod i Puigcercós molt abans del que s’esperava (per no parlar dels moviments crítics, ja exigint que es replantegin els pactes amb el PSC a la Generalitat de Catalunya). Durant els propers mesos veurem si la lluita personal entre President i Secretari General esdevenen alguna cosa més que una simple lluita per aconseguir el control del Partit o si hi haurà un cert grau de debat. En tot cas, sembla que (com a mínim fins al proper Congrés d’ERC, previst pel juny d’enguany) de moment l’estabilitat del Govern d’Entesa no està en risc. Ho anirem seguint amb molta atenció.

El PP ha passat a convertir-se, de nou, en la tercera força política de Catalunya, tot i no aconseguir els resultats que s’havien marcat. Així, passen de 6 a 8 diputats, sense arribar als 9 diputats que s’esperaven, i encara menys, sense retallar realment distàncies substancials al PSC, que es converteix en força decisiva a l’hora de donar el triomf a Zapatero. Ja han començat a sentir-se algunes veus crítiques amb la subordinació de Sirera al centralisme del carrer Gènova de la capital espanyola, però aventuro que quedaran aquí i que no es produirà pas cap canvi, ni en l’estratègia ni en les persones cridades a governar la nau popular a Catalunya.

Pel que fa a Iniciativa, la patacada ha estat més moral que no pas real (a diferència dels seus socis d’Izquierda Unida), més fruit de la llei D’Hondt que no pas com a conseqüència d’un fracàs estrepitós a les urnes. De fet, amb 400 o 500 vots més haguessin repetit resultats respecte els de fa 4 anys.

Per últim, han quedat per sota de la categoria d’anècdota la resta de formacions que competien en aquestes eleccions, especialment humiliant és la situació de Ciutadans, que es troben per fi davant la seva realitat veritable, no tant pel fet de no aconseguir cap escó, sinó pel fet que no han arribat ni als 30000 vots al conjunt de Catalunya.

Els resultats d’aquesta situació els anirem veient durant els propers dies, setmanes i mesos. El que sembla evident, però, és com la realitat de Catalunya té dues imatges: La que alguns volen veure i la real. La primera ens diu que els catalans estem emprenyats, que els socialistes som uns botiflers amb un projecte a la baixa i que el sobiranisme augmenta dia rere dia. La segona es manifesta a les urnes. Una Catalunya de catalans exigents, que s’enfronta als extremismes, que accepta la realitat espanyola i que s’accepta formant-ne part, on el sobiranisme (sumeu els vots de totes les forces que es reclament com a tal) no només no va a l’alça, sinó que va a la baixa. El catalanisme polític es reforça en aquestes eleccions donant una imatge molt més representativa de la realitat catalana, allunyada dels estereotips i dels tòpics basats en el folclor i la cultura com a únics elements comuns, i trobant-se amb una realitat moderna, desacomplexada, lluitadora i d’esquerres.

Il·lustració original cuatrotipos

joanramon.jpgEn Joan Ramòn és un dels cyberamics que vaig desvirtualitzar en les jornades de la Catosfera aquest Gener passat. Des de fa temps llegeixo i segueixo les seves opinions en els dos blocs que edita, qmenta.cat i qmenta.com, dos blocs d’opinió eminentment política que en el decurs d’aquest darrer any s’han anat fent un lloc important tant a la Catosfera com a la Blogosfera i un dels impulsors de la Vallesfera. Si hagués de definir-l’ho en poques paraules diria que es un progressista, compromés amb les seves conviccions polítiques fins al final i un troç de pare a qui li cau la baba en parlar del seu petit (això se li noa de lluny). Un dels amics que he fet darrerament (tot i ser del PSC, ja, ja, ja) gràcies a això de l’internet i el meu mentor i introductor al mon del Twitter (ja t’ho explicarà la meva dona el dia que et conegui, nano !!!)

2 Comments
  • David Montilla
    Posted at 20:39h, 14 març

    La patacada ha sigut molt forta per varis partits, però realmente la cara de Joan Herrera va ser tot u poema quan li van notificar que havien perdut el 2on …

  • admin
    Posted at 12:36h, 14 març

    Hola Joan.

    A Catalunya, la maduressa democràtica dels catalans va un pas per endevant de la resta dels territoris d’Espanya i la gent sap diferenciar molt bé l’àmbit en el que se’ls demana el vot i les conseqüències de fer-ho en un sentit o un altre.

    Això és força evident si comparem els resultats de les autonòmiques i les generals per exemple i el que és mala consellera, es fer-ne una lectura massa ràpida dels resultats.

    L’electorat ha votat principalment a qui tenia la possibilitat de impedir que el PP acabés gobernant i fins i tot et diria que era molt previssible, jo t’ho havia comentat en el teu bloc alguna vegada.

    Si jo hagués de triar, entre ZP o Rajoy, sempre optaria per a ZP, no obstant si el conservadors no haguessin errat l’estratègia de confrontació que han anat exercint contra Catalunya, la disyuntiva de l’un o l’altre es dilueix i sembla que el PP ha sabut llegir l’avis.

    Possiblemnt en els propers anys hi hauran molts moviments dntre del PP, que fins i tot no descarto acabin en una escissió de la facció centrista de la mes de dretes i això, que seria una excel·lent notícia per el conjunt, no ho seria gens per el PSOE ja que el principal argumentari que ha mobilitzat l’electorat a votar PSOE.

    A Espanya aquesta bipolarització perjudica moltíssim a tothom i la recuperació d un moviment de centre com el de Bayrou faria que el repartiment electoral fos mes semblant al de les époques de l’UCD o del CDS del Suàrez.

    De totes maneres ara el repte per el PSOE, però sobretot per el PSC, és fer evident que el recolçament que la gent els ha donat, s’utilitza en el sentit que ha originat el vot i això és el mes difícil, ja que no pot extreures del simle recolçament electoral, no hi estàs d’acord?.

    Enhorabona pels excl·lents resultats obtinguts Joan, i ara a fer-los servir en profit de tots el catalans, això esperem tots.

    Salut i €