El cicles econòmics

Quan es parlava ja fa uns anys, de que anàvem de caps a una època, diem-ne difícil econòmicament parlant, desconeixíem el daltabaix que es produiria com a conseqüència de la crisi de les hipoteques als EUA. Ahir fins i tot el nostre conseller d’economia el sr. Castells va reconèixer l’impacte que el col·lapse del rajol tindrà aquest any en la recaptació pública i per tant en les prestacions socials o en la disponibilitat de recursos per afrontar les inversions.

L’escalada dels preus en tot allò que és la nostra base econòmica, matèries primeres, productes agroalimentaris, fonts energètiques i especialment la vivenda, éra l’indicador que un humil servidor veia com a l’evidencia de que anàvem a tota velocitat en direcció e estampar-nos contra un mur dificilment esquivable i així ha esta amb la dificultat de que el sistema financer mundial ha fet figa i pateix de l’anomenada crisi de confiança i això és el mes dolent de tot.

Possiblement el problema es solucioni simplement quan es vegi que el nivell de preus a on s’ha arribat no pot ésser assumit per el mercat i el consum, arreu el principal motor de les economies occidentals, s’ha paralitzat com a conseqüència d’això, però aquest moviment a la baixa trigarà com a mínim 5 anys en els que les víctimes de la crisi es comptaran en uns quants milions a Espanya.

En economia qualsevol cicle de creixement requereix de consolidació i aquesta serà mes o menys de la meitat de la durada del cicle expansiu. El càlcul és fàcil de fer, 10 anys de creixement ininterromput, precisen de 5 anys per a pair-ho.

Fa temps que la teoria dels cicles en economia, llargs, mitjans i curts, ha quedat superada per una variable que no s’havia contemplat en formular-la, l’acceleració de la velocitat del canvi tecnològic, i en l’incertessa del qui entra en un cicle que desconeixem en el que molts hi deixaran les dents.