edp- marzo 18, 2008
- In catalanisme, politica catalana, politica espanyola
- 2 comentaris Tweet
Col·laborar o comprometre’s
Colaborar i comprometre’s, solen ser conceptes que es confonen. Mentre col·laborar requereix un cert grau d’implicació, aportar esforç i prestar ajuda, comprometre’s requereix elevar el grau d’implicació fins al àmbit personal i posar en joc carismes i prestigis propis. En un esmorzar d’ous amb bacon, la gallina col·labora, el porc es compromet.
CiU ha vist en les passades eleccions, fins i tot mantenint-se respecte al 2004, el resultat de no comprometre’s efectivament amb l’objectiu soberanista moderat que s’està incubant amb mes força en la nostra societat civil. Potser no sigui hora ja tant d’apel·lar al catalanisme per sentiment com per practicisme i aquí crec sincerament, no hem sabut jugar bé les cartes, frenats potser per les posicions de Unió.
Per a qualsevol ciutadà de la Catalunya d’avui, possiblement sigui molt més senzill visualitzar un objectiu independentista, construït sobre argumentacions econòmiques i socials, que apel·lant a la bandera, a la cultura o a la llengua i aquesta lectura, per desgràcia, és la que no s’està fent ni a CIU ni a ERC.
El projecte de “La casa gran del catalanisme” no omple ni a uns, els partidaris de la sobirania ni als altres, els qui tenyèixen de certa pàtina nacionalista el seu desig de pertinença a un projecte d’Espanya distint. S’ha pecat per defecte, d’impregnar el projecte entre la gran massa de centre (social demòcrata, centrista, demòcrata cristià) i s’ha pecat també per no saber-lo explicar clarament a qui haguessin de comprar-lo, que segons totes les anàlisis electorals, són l’aixafadora majoria.
Implicar-se en un projecte nacional com aquest i evidenciar-lo públicament liderant-lo, és l’única forma de regenerar aquest sentiment catalanista entorn de CIU, el que va fer en temps que tinguèssim grup parlamentari de 18 diputats en el Congrés i sent la única força política realment capaç de fer-lo, tal vegada un model federal fora el més efectiu.
Comprometre’s amb Catalunya requereix molt més del que s’ha estat fent d’antuvi una definició molt clara de l’objectiu del projecte.
Penso que donar les culpes a Unió (o especÃficament a en Duran) és injust. Bona part del vot perdut es deu no al fet de què no s’hagi estat prou sobiranista, sinó també al fet de què el discurs de l’eix nacional hagi passat a ser el monotema. Al votant se’l convenç emocionalment, però també pel cap (i per la butxaca). L’error del Duran és pensar que només se’l convenç per això darrer. I l’error de la cúpula de CDC és pensar que al votant només se’l guanya per les emocions. I aquest és el veritable problema a què s’enfronta la coalició.