” A Montmeló torna a sonar altra vegada l’himne espanyol, deu haver guanyat un altre català! #espanyanomola @edp
Que el Duran faci les declaracions que fa sobre la consulta als partidaris de la independència de Catalunya ens haurien d’omplir de joia, son el fet més que evident que el procés rutlla, és l’únic conillet que pot treure’s del barret. Quantes més vegades surti el cap de pixa del Josep Anton amb el raca-raca d’ERC millor, senyal inequívoca que Mas i Junqueras no el tenen gairebé per a res més que un florer xinés i això és molt bona notícia. Tant de bo que el Navarro i la Camacho se’l rifin cada setmana com a soci preferent, això és la prova de que l’espanyolisme a casa nostra fa figa i que no s’aturi!
A la fi el que més clarament em demostra que tot va be son precisament les sortides de tó del Duran, d’un especialista de la intriga com ell em cridaria molt més a l’alerta que no dies ben res, si estes callat com una puta em faria més por que el fet que hagi de sortir públicament a tirar aigua al vi. Ja ho va escriure Cervantes en el Quijote quan en conversa amb l’escuder fidel li deia “Ladran luego cabalgamos, Sancho!“.
Perquè aquí no hi ha cap altra lectura, companys si el que diu el d’Alcampell ho digués el President Mas o l’Oriol Junqueras si que em preocuparia, però algú els ha sentit dir que estan d’acord amb el Duran?.
I vinga, i fot-li, i torni ….. el conillet del Durancell!
Il·lustració d’edp.cat
”La promo que han fet al Dyango i al Peret des de Madrid és impagable, seran les estrelles dels envelats de les Festes Majors aquest estiu. Si fessin un duet arribaria a “canción del verano” segur!, “¡A tomar pol culo!” es podria titular! @edp
El govern espanyol s’està plantejant seriosament declarar els festivals d’Eurovisió i la OTI com a organitzacions separatistes al servei preferent de la causa independentista catalana i de l’entorn de la Kale Borroka pro etarra, com s’explica si no que el Dyango o el Peret, que varen representar les essències de l’Espanya en blanc i negre ara fan evident el seu fervor catalanista i criden sense ruboritzar-se en favor de la independència de Catalunya? Collons d’independentistes, ja!
Pel carpetovetònic esquema mental d’espanyolista és molt difícil assimilar com algú que va cantar “Suspiros de España” es declari obertament independentista. Sense l’estridència de l’afilada veu que llu quan canta les seves melodies, des de la tranquil·litat la serenor i la calma els ha dit el que pensava, que es sentia català i que mai ha deixat de fer-ho. La campanya de promoció involuntària que els han fet des de la capital els convertiran els dos aquest estiu en les estrelles dels envelats de les festes majors del Principat i no descarteu que aprofitant l’empenta de la publicitat s’animin a fer un Hit a duo i en català que arribi a “canción del verano” a les espanyes, “¡A tomar pol culo!” es podria titular.
L’independentisme tranquil, silenciós i invisible va fent més forat cada dia que passa, ara només cal que Rajoy escolti a Cameron quan li explica el que és la democràcia i fixin dia i hora per anar a votar.
Il·lustració d’edp.cat
”Ustedes hagan como yo y no se metan en política” Francisco Franco. #NoTeJode @Nostriadamus
Els humans som per naturalesa uns impacients, normalment no tenim espera i tot ho volem al moment. En una època a on el concepte anglès “fast” ens envaeix és comprensible l’èxit que tenen els resultats de les enquestes que fem per a qualsevol cosa. Darrerament la línia dels mitjans ha anat per aquí i per allà buscant desafeccions i mutacions en el sentit dels vots pel desgast del governant o evolució de la radicalitat ideològica o simplement l’emprenyament que portem a sobre per la crisi econòmica, la corrupció i la ineptitud política.
Som curiosos de mena i volem saber-ho tot amb tanta anticipació que les agències de demoscòpia tenen amb nosaltres un filó. Des d’opinar sobre el futur del Mou, si el Barça de Messi-Neymar guanyarà la Lliga o les possibilitats que té Madrid com a seu olímpica el 2024, fins i tot s’atreveixen a pronosticar quin partit serà el guanyador de les properes eleccions autonòmiques o europees, extrapolant l’opinió d’un miler de ciutadans, la “mostra”, a la ciutadania sencera, si més no arriscat i segons la lectura, perillós.
El que si que marquen son tendències que podrem valorar o no com a certes però que en el cas que ens ocupa ens diu de manera clara que a Catalunya els partidaris de la consulta som ja el 75%, els que la volem amb permís o sense del govern espanyol el 68,2% i que dels que aniríem a votar prop d’un 57,8% ho faríem com a primer pas en favor de l’Estat propi. El creixement ha estat brutal des del 17% de les èpoques de Jordi Pujol, mireu si no l’enquesta que publicà LVD per allà el Novembre del 2009 (Enquesta 2009 Institut Noxa per a LVD).
Tot i que des del punt de vista d’un català els resultats publicats per El Periodico(GESOP) ens haurien d’encoratjar molt ja que la flama que es va encendre l’11S2012 crema amb la mateixa força, des del punt de vista dels partits correm el perill que caiguin en la temptació de mirar cap a dins en comptes de fer-ho cap el futur, hem d’anar a la nostra ….. de la ma de CiU, d’ERC, d’ICV, del SI, de la CUP o de tots plegats si fes falta!!
La mateixa setmana que el Michael Douglas ens va fer partícips que la seva addicció a llepar figues li havia provocat un càncer de gola i en el Tribunal Constitucional el PP substituïa a dos magistrats llepa figues progressistes per altres dos llepa figues conservadors, el Rajoy que d’això de llepar la figa de frau Merkel i el cul de la Troika ens sap una estona, de la ma d’un grup d’experts de la cosa pública es proposa travessar la darrera frontera vermella del benestar i fotre-li una bona caixalada a les pensions. De les explicacions sobre els mètodes de càlcul i del nou concepte de l’índex de sostenibilitat ens haurem de quedar amb la certesa que en el futur immediat la rebaixa de la prestació es quedarà als voltants del 10%, no està gens malament per començar!.
I és que en el context espanyol a on els qui treballen son pocs i els llepa figues majoria, el dèficit amb la Inseguretat Social s’enfila en els darrers vint anys a més de 86.000M€, on vas a parar. A Catalunya en canvi el càlcul en el mateix període dona un superàvit de 25.000M€ o el que és el mateix amb les nostres cotitzacions s’estan pagant les pensions d’Espanya. No és que la dada em sorprengui però si que va bé fer pública la xifra perquè en una Catalunya independent el nostre sistema de previsió no solament no hauria de patir cap retallada sino que fins i tot podria assumir pensions molt més altes que les que s’estan percebent ara.
Rosa Díez, llepa figues emergent de la política espanyola va fer ben evident la preocupació per la possibilitat de que la secessió de Catalunya reeixís i demanà els números per conèixer l’impacte per Espanya que el tancament de l’aixeta catalana els suposaria, si ara el dèficit entre les contribucions i les prestacions que s’estan pagant frega els 90.000M€ acumulats imagineu-vos sense els imbècils dels catalans que fins avui paguen i callen, ni per a llepar figues els arribarà!
Il·lustració d’edp.cat
Rajoy és dels que pensa que la mida, en economia i d’altres coses, importa, segur que la seva dona li compra. L’argument principal en contra la secessió de Catalunya va sortir en les reuinions del Cercle d’Economia a Sitges dels llavis del notari-president d’un país que encara es creu important com en les èpoques imperials de Carlos I o Felip II, què no escolta res del que li diu la Merkel?. Però la pregunta que ens hem de fer és, ho va fer per prevenir Catalunya de les dificultats que es trobarà quan sigui un estat comparable a Holanda, Dinamarca o Suïssa o per la por a que una Espanya sense Catalunya passi a ser una altra Polònia, Txèquia, Hongria o Romania?
Anem a pams. En el 2007 vaig escriure un post en aquest bloc (País petit) que tractava el tema a partir d’un article que el prestigiós periodista Gideon Rachman va publicar en la seva columna del FT que demostra amb dades a la ma, que la teoria del Rajoy és falsa, veieu si no.
Al contrari dels qui volien vendre’ns la moto amb els avantatges de les grans unitats macronacionals, un article del cèlebre periodista del FT, Gideon Rachman en el seu blog, abona la tesi contrària. Quant mes petit sigui un Estat major nivell de riquesa i benestar.
El que en principi semblava un argument contra les tesis sobiranistes i que mostrava els inconvenients de projectes de separació, en casos com el de Catalunya per exemple, perd el seu sentit, i mes en un mercat globalitzat on el comerç interior és gairebé irrellevant, amb sistemes d’aliances militars que possibiliten no dedicar importants esforços econòmics en defensa, els avantatges de la reducció de l’aparell estatal i una millor organització interna que indefectiblement repercuteix en un augment de la productivitat.
Rachman aporta cinc dades claus a tenir en compte, sustentats pels resultats dels informes elaborats per organismes macroeconòmics que els avalen, vegem:
- El rànking realitzat pel FMI i basat en el PIB per càpita dóna com resultat que els 5 primers Estats tenen una població menor als 5 milions de hab.
- L’índex de pau global realitzat pel EIU (Economist Intellicence Unit) que mesura variables referents a l’aspecte social (benestar, índex d’homicidis, etc.) dóna com resultat que dels 10 primers Estats, 8 tenen menys de 10 milions d’habitants.
- El FEG (Fòrum Econòmic Global) elabora l’indicador de competitivitat del que els últims resultats, presentats en Davos indiquen que dels 7 primers del rànquing, 5 són Estats amb menys de 10 milions d’habitants (altra vegada).
- El rànking de desenvolupament humà elaborat per NU (Nacions Unides) en el que es tenen en compte factors com l’esperança de vida o els nivells educatius, dels 10 primers classificats, només 3, USA, Canadà i Alemanya son països considerats com a “grans”.
- En l’apartat negatiu, constatar que dels 5 Estats mes poblats de l’orbe, en 4 la majoria de la població viu en la pobresa ( Xina, Índia, Brasil i Indonesia tenen la seva riquesa molt concentrada en minories) quedant fora d’aquesta consideració només els EUA.
Veient aquestes dades seria bo aconsellar als promotors d’iniciatives sobiranistes del nostre país, que afegeixin als arguments identitaris i culturals els que acabem de citar. Al final, el refranyer que sempre és savi, també ens diu que “En el pot petit hi ha la bona confitura”, per alguna cosa serà.”
Posats a triar entre els dos candidats a la presidència del govern, prefereixo mil vegades a Zapatero que a Rajoy. Suposo que a milions de votants que no militen entre la fe socialista els ha de passar el mateix, el meu cas no és una excepció.
Comments