Downshifting

11 des. Downshifting

Ara entenc el perquè d’aquests culebrots interminables que fan en les sobretaules de la majoria de les emisores de TV, als cinc minuts davant del televisor t’envaeïx aquest dolç sopor que convida a tancar els ulls i abandonar-se en el sa exercici de la migdiada.

Des que aquell conductor amb massa pressa i poca perícia em va llençar de la moto el primer de març, és un plaer que he tornat a redescubrir i a gaudir com mai, el tempo del dia es ralenteix, desapareixen les presses i el stress en el que abans em movia i és que com deia el meu avi, “no todas las pedradas atinan” buscant la cara amable de qualsevol situació adversa, tot un savi el meu avi si senyor!.

I a sobre el costum arrelat des de la nostra tendra infància i de la que ens avergonyirem en el seu moment al convertir-nos en moderns, o aixó ens creiem,  s’ha demostrat avui com una excel·lent teràpia per al benestar general i és recomanada per metges francesos, alemanys, anglesos i nord-americans i és que els costums mediterranis igual que el que passa amb la dieta, acaben sent imitades per tots.

El Downshifting és la nova tendència nascuda en contraposició al fenomen Yuppie i que busca en essència la tornada a la vida simple, el gaudi de l’oci i del temps de lleure, lluny de les tendències consumistes que ens envolten actualment. Que ens retornen al concepte de la vida d’abans, de quan erem uns marrecs, en la que una correcta gestió del temps ens permetia fins i tot dormir mitja tarda com una soca. Ja és collonut que s’hàgin d’inventar aquesta paraulota en anglès perquè ens n’adonem!.

Il·lustració original – “The Siesta” de Vincent Van Gogh

admin
xarop1@gmail.com

Darrera del nick edp hi trobareu a l'Eduard un català de Girona enamorat de la seva terra i apassionat per internet, la fotografia i els esports de muntanya.

15 Comments
  • En veu alta » Setmana 10/12/07 a edp.cat
    Posted at 13:23h, 15 desembre

    […] sobre el ritme que ens han impossat a les nostres vides, hem tornat a redescobrir la migdiada, ajudats pels culebrots televisius de difícil qualificació i  mentre planxavem l’orella […]

  • Carmef
    Posted at 22:10h, 13 desembre

    Bona Nit Marcel.li, la migdiada realment es pura poesia… Jo fa molt temps que no faig una vacaineta d´aquelles que et deixen atontat per tot el dia…pèrò quina tonteria més bona!. Salutacions.

  • Marcel·lí
    Posted at 21:04h, 13 desembre

    Cant dels joves
    L’hora nostra és arribada,
    tots ens hem desensonyat
    amb el front il·luminat
    per la llum d’una altra albada.
    I esperem que surti el sol
    per cantar-ne l’alegria;
    quan veurem que s’alça el dia
    alçarem, cantant, el vol.
    Com aucells ens alçarem
    movent l’aire amb la volada;
    com a núvols creixerem
    amb remors de pedregada.
    I en les serres avials
    remourem la gran tempesta
    fins que el sol, veient-nos alts,
    ens vesteixi amb llums de testa.
    I per l’aire, llavors pur,
    de la Pàtria rabejada,
    baixarem amb vol segur
    a repòs de migdiada.
    Joan Maragall

  • Marcel·lí
    Posted at 21:04h, 13 desembre

    LA SIESTA
    José Zorrilla

    Son las tres de la tarde, julio, Castilla.
    El sol no alumbra, que arde, ciega, no brilla.
    La luz es una llama que abrasa el cielo,
    ni una brisa una rama mueve en el suelo.
    Desde el hombre a la mosca todo se enerva,
    la culebra se enrosca bajo la yerba,
    la perdiz por la siembra suelta no corre,
    y el cigüeño a la hembra deja en la torre.
    Ni el topo, de galbana, se asoma a su hoyo
    ni el mosco pez se afana contra el arroyo
    ni hoza la comadreja por la montaña
    ni labra miel la abeja ni hila la araña.
    La agua el aire no arruga, la mies no ondea,
    ni las flores la oruga torpe babea,
    todo al fuego se agosta del seco estío,
    duerme hasta la langosta sobre el plantío.

    Sólo yo velo y gozo fresco y sereno,
    sólo yo de alborozo me siento lleno,
    porque mi Rosa, reclinada en mi seno,
    duerme y reposa.

    Voraz la tierra tuesta el sol del estío,
    mas el bosque nos presta su toldo umbrío.
    Donde Rosa se acuesta brota el rocío,
    susurra la floresta, murmura el río.

    ¡Duerme en calma tu siesta, dulce bien mío!
    ¡Duerme entretanto
    que yo te velo, duerme,
    que yo te canto!

  • Marcel·lí
    Posted at 21:03h, 13 desembre

    Hay momentos en algunos días
    en los que como este siento y escucho
    bellos sonidos que bucean en el aire,
    probablemente los más hermosos
    que oiré en mucho tiempo.

    Pisadas sordas que saltan escalones
    de dos en dos y un resoplido
    cuando caen juntos los pies
    en el rellano.

    Frescas melodías que se escapan del frigorífico
    tras ellas un vaso de cristal
    se posa cuidadosamente sobre la encimera
    y agua que cae sobre agua
    y agua que cae sobre labios
    y sobre boca y silencio.

    Después tiempo y pasos de nuevo
    más pequeños, más ligeros
    aún más rápidos
    con otro ritmo, otra música
    música de tules y lápices de colores
    música de azúcar quemada,
    pasos que se apagan de golpe
    y cae un gato del tejado
    hundiendo sus patas en el sofá.

    Es la hora de la siesta
    y no quiero despertar
    porque si lo hago
    dejaré de oír los sonidos
    que bucean en el silencio.

  • Marcel·lí
    Posted at 21:02h, 13 desembre

    Sr. Eduard deseo que se reponga pronto y no olvide el secreto del bienestar pasa por la siesta, ja ja. Un sueñecito furtivo ya no es solamente cosa de los insomnes o de los agotados por el trabajo. Según expertos en estrés, salud y productividad, una siesta diaria de veinte minutos es un momento “autodedicado” esencial. De hecho, podría ser la clave para una vida más relajada y triunfal. Sin embargo, al no iniciado puede costarle echarse la siesta. Para algunos, el tiempo de descanso requiere práctica. Pero, una vez que se aprende, el placer de la siesta ejerce un gran poder, ja ja.

  • admin
    Posted at 15:12h, 13 desembre

    Bé Nuncamais, fent via i ben poc a poc això és molt lent i dolorós. Pensi que un ja no és un marrec i aquestes coses articulars volen molta feina, espero que em donin l’alta a primers d’Abril (si no hi ha cap entrebanc).

    Salut i gracies per interesar-se

  • Rosa
    Posted at 15:10h, 13 desembre

    Bueno nuncamais yo suelo decir migdiada, y ni sabia que existia en ingles, pero aunque la palabra inglesa sea equivalente, seguro que no es la misma, no tienen tradicion de siestas,

  • nuncamais
    Posted at 15:09h, 13 desembre

    Estic més que fart de la proliferació de paraules angleses per substituir les pròpies. Els torracollons – terme que prefereixo al terme estranger jilipollas, del que és l’equivalent exacte – sempre han existit, però mai, com ara, han envaït tots els camps com avui dia.
    De totes maneres, mentre hi hagi tan poca cultura i tan poc sentit comú, haurem de suportar-los cada vegada més.
    Tornant a un altre tema, com et va, Eduard?

  • nuncamais
    Posted at 15:08h, 13 desembre

    Rosa: De todas maneras, lo que se dice deporte, me parece que nolo es.

  • nuncamais
    Posted at 15:08h, 13 desembre

    Rosa. Tu eres inteligente. Nada mejor que una buena siesta!

  • Rosa
    Posted at 15:07h, 13 desembre

    Pues yo siempre que puedo practico el deporte de la siesta, aunque sean 20 minutos, y la verdad nunca me a dado verguenza reconocerlo es mas prefiero no comer y descansar ese ratito a ser posible que comery no descansar. Por mi lo votaria deporte nacional

  • Downshifting « Por la paz y la libertad
    Posted at 09:15h, 13 desembre

    […] Llegir en català […]

  • edp
    Posted at 22:05h, 11 desembre

    Hola Trina.

    Si que és veritat, fa falta quelcom per parar, mirar al voltant i tenir temps per analitzar si la via que estem portant és realment la que ens agrada.

    Quan la reflexió es produeix el mes normal és que recuperem costums i formes de fer del passat, no sé si per anyorança o perque ens n’adonem que era el que realment funcionava de veritat.

    Salutacions.

  • Trina Milan
    Posted at 20:50h, 11 desembre

    Però si és per a recuperar l’avi, el pare, l’amic, ja està bé. A voltes, només les batzegades dures ens retornen a lloc.
    No hauria de ser així, no hauríem de patir per ser; però sembla que ens toca.
    La percepció del que és important es reforça amb el dolor. Humans com som, imperfectes física i emocionalment, necessitem dels estris més obvis per a tornar a lloc.
    Ànims Eduard!
    Trina