Le petit Napoleó

18 oct. Le petit Napoleó

Segurament, qui donaria fe de la hiperactivitat de Sarkozy seria la seva mare a qui de petit el president de la República havia d’esgotar l’energia a força de no parar en tot el dia. Quan un el veu de gran i repassa el seu escàs històric com Cap d’Estat diria que en lloc de croissant i cafè au lait, Nicolás es pren pels matins un parell de piles Duracel. Costa trobar a un polític a nivell mundial que imprimeixi a la seva agenda l’activitat amb la qual engoleix els dies l’actual president francès. Independentment de les simpaties que als uns i els altres ens mereixi o a la nostra afiliació política, just és reconèixer que l’home s’ho està currant de valent, tant de bo l’esquerra en aquests moments tingués un referent així.

La recuperació de valors tradicionalment residents en la veïna nació, treball, orgull nacional i un sens fi de mesures per a atallar “el problema” immigratori, linea contínua de la seva etapa com ministre de l’interior i la seva extremada necessitat de ser primera pàgina l’han dut, des de la formació del seu executiu dissenyat per a dur a la pràctica tot allò que havia promès en campanya, que no és cresta de gall, fins al protagonisme que va adquirir en el desbloqueig de la moribunda Carta Magna europea, el pols que recentment li ha proposat al BCE o l’alliberament de les infermeres búlgares a Líbia la falta de manies enfront del protocol de la comissió de la UE,etc. han convertit al polític francès en un dels que compta amb més suport mundial, amb uns percentatges d’acceptació que freguen en aquests moments el 90%.

Sarkozy aplica el principi “la millor defensa , un bon atac” sense miraments i davant la profusió de propostes ha fet que la depressió s’instal·li en el jardí socialista sumint-los de nou davant una crsis de lideratge que ja veurem com solucionaran, o deixant desmarcats els sindicats que aquest mes han decidit tirar-li el primer pols per les mesures que pensa implementar en l’àmbit educatiu i per l’eliminació dels privilegis adquirits per la classe funcionarial referent a l’edat de juilación, etc.

Té les idees molt clares, massa clares diria jo el que elimina el necesari diàleg tot i que les seves propostes de campanya han calat entre una població famolenca de mà dura enfront de “els problemes” davant els quals l’esquerra tradicionalment, immigració, funció pública, economia, etc. no sol brillar en excés. Veurem com acabarà però de moment Sarkozy s’ha convertit el referent de la nova dreta europea per mèrits propis. Que no se li pugi l’èxit al cap.

Comentaris a xarop

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.