La cançó enfadosa

09 oct. La cançó enfadosa

En els debats als que he assistit com espectador o en d’altres que m’he involucrat amb la meva participació sobre el supòsit de la independència de Catalunya de l’Estat espanyol, sempre he escoltat com inconvenients del procés, dos raonaments econòmics fal·laços, que els contraris al mateix estan ansiosos per colar, és com si per a tocar la fibra del català l’única forma factible que saben fora parlar de "la pela" i amics meus hi ha d’altres coses que ens importen tant o més que aixó.

El primer és d’àmbit nacional i s’ha "fabricat" com contraposició a la denúncia del dèficit fiscal que suporta Catalunya pel que fa a Espanya (19.000 milions d’anuals € és el càlcul) i és esmentar la balança comercial, com si Espanya, en ple SXXI fos un mercat tancat a la producció exterior en el qual Catalunya pogués vendre els seus productes sense competència. Aquesta teoria es desmunta amb el simple fet històric de la nostra entrada en la UE (abans Mercat Comú) ja que el "mercat" en aquests moments no té impediments i costa el mateix o similar comprar/vendre els nostres productes a Valladolid que a Frankfurt. La dada la avalen les pròpies empreses que han anat substituint l’activitat "nacional" per unes taxes d’exportació cada vegada més importants i en constant creixement i si bé és cert que en l’actualitat la quota de compra de Catalunya a Espanya és aproximadament del 40% no ho és menys que al revés s’eleva a un 36%.

El segon és la "amenaça" que una Catalunya independent quedaria exclosa de la UE i hauria d’iniciar de nou els tràmits per a sol·licitar l’ingrés, el que provocaria un augment de l’atur i un descens de l’activitat econòmica que ells, els contraris al procés de secessió anuncien com caòtic. Doncs bé altra fal·làcia més. Aquests processos s’emparen pels tractats de Viena que cobreixen aquestes eventualitats. Obliden a més que en qualsevol procés d’aquest tipus, ell resultat no és l’aparició d’un estat nou, sinó de dos nous estats, Catalunya i Espanya i que per tant el que no anuncien com un inconvenient per a la "nova" Espanya tampoc ho seria per a Catalunya. Un cas ho demostra Dinamarca, que va concedir via referendum d’autodeterminació, la sobirania a Groenlàndia a finals dels 70 i la primera mesura del nou estat en el 1982 va ser la de sol·licitar a la UE la seva exclusió de la Unió, amb el que el segon supòsìt es demostra també fals.

Fer por i mentir són arguments poc consistents si tenim en compte que en un procés pre-referendum haurien de demostrar-se la realitat d’aquestes prediccions, la tècnica de l’home del sac ja no cola home, que tots som prou grandets.

Comentaris a xarop

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.