Qüestió de lideratge.

04 abr. Qüestió de lideratge.

Jordi Pujol, indiscutiblement el mes prestigiós polític català de tots els temps, sabia igual que els seus mes immediats col·laboradors que una reforma estatutària comportaria més problemes que avantatges, motiu pel qual en lloc de practicar una reforma estatutària de_gran_importància, la seva estratègia es va basar a anar millorant a poc a poc el finançament i a aconseguir alguna que altra nova competència per poc que la força governant espanyola, hagués de parlar català en la intimitat de les seves alcoves.

Tenia clarísim que, perquè fos efectiva una reforma del calat que ara es pretenia, era necessari reformar prèviament la constitució, a la qual ja va sent ja hora de donar-li una nova capa de vernís i retocar-la sobretodo en aquells aspectes en els quals ha quedat evidentment desfasada, com són la línia successòria, o el tema immigratori, etc.

En les eleccions del 2003, quan CIU es va veure forçada a incloure en el seu programa la consecució d’un nou estatut per a Catalunya, a repel dels programes dels quals més tard van conformar el primer tripartitt, ja es va veure clar la incomoditat de la formació a assumir una fita semblant i potser hagués estat millor no deixar-se dur per l’alegria del moment i intentar explicar millor la realitat en la qual ens movíem orientant el nostre esforç cap a la reforma constitucional, però clar, ningú contava amb que ZP guanyaria les eleccions Generals i del PP poc es podia esperar en aquest aspecte tret que tinguessin en CIU la clau de la governabilitat d’Espanya cosa que tampoc es podia menysprear d’entrada.

Després de dos anys de negociacions, accelerades a última hora en el Parlament, d’un pas del text estatutari per l”es Cortes” i ho dic a posta, amb la denominació antiga (Congrés i Senat) ja que això va ser el que es va practicar amb el text, una retallada de les exigències plantejades el 30 de Setembre, deixant el text molt rebaixat davant les expectatives inicials.

En segona instància, el TC donarà altra volta de rosca, després del descabalgament del magistrat Pérez Tremps quedant el text adequat en la seva totalitat a la interpretació mes restrictiva del text constitucional, veritable Playtex per a qualsevol aspiració mes autonòmica, autodeterminista o sobiranista, amb el que a molts ens queda el sentiment d’haver cremat tres anys, el Maragallat sencer, en una obstinació que com en el joc del Monopoly, ens ha tocat moure la fitxa cap a enrere, gairebé a la casella de sortida i sense el cobrament de les 20.000 peles, tota una fita.

Vist l’èxit dels nostres polítics i la deriva a la qual des de llavors s’han abandonat, uns apel·lant a l’autodeterminació com excusa electoral per a esgarrapar vots, miserables, i els altres plorant per haver guanyat les eleccions i veure’s condemnats a l’oposició, renegant del pacte amb els homòlegs ppistas catalans, bastant més afins als militants d’Unió que dels seus correligionaris espanyols, en quant a moderació i saviesa política, un recurs que aquí a Catalunya, ningú ha de menysprear.

De Pujol s’han d’aprendre moltes coses i qui més hauria de fer-ho és qui pot contar encara amb el seu assessorament i guia, un luxe en el mon polític actual, per on la mediocritat és el que més abunda.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.